El sistema bancari desprès de dilapidar sumes milionàries en dubtoses fusions i indemnitzacions ha fet fallida. Per evitar l’ensorrament d’alguns bancs, el govern no ha dubtat a utilitzar fons públics i a demanar un crèdit a la Unió Europea per sanejar la banca amb milionàries ajudes. Estat i Banca estan tècnicament hipotecats, mentrestant: qui se’n recorda de les persones?
La crisi és producte del model econòmic i financer. Un model que ens ha abocat al consumisme i a dependre constantment del préstec i que, a sobre, ha alimentat l’especulació. Les persones hem caigut en la dependència dels bancs i els Estats han sucumbit a les pautes dels mercats, uns i altres cobrim les necessitats econòmiques amb diners que no tenim i què ara no podem pagar.
La situació actual, agreujada per la manca de treball, té conseqüències catastròfiques per a l’economia familiar de milers de ciutadans i ciutadanes. En canvi, la política del govern ha anat dirigida a preservar l’status quo de la gent adinerada amb accions encaminades a mimar a les classes altes. A la supressió de l’impost de patrimoni i de l’impost de successions per a les grans fortunes, ara s’afegeix una amnistia fiscal per qui tingui patrimoni sense declarar, gent amb molts diners que ha defraudat hisenda i ara se les perdona. En canvi les retallades només exprimeixen als treballadors i treballadores: augment d’impostos, supressió d’ajudes, increment de taxes, reducció dels serveis assistencials i de serveis bàsics com la sanitat i l’educació, i sense oblidar la reforma laboral que fa més fàcil l’acomiadament i la rebaixa dels salaris. Ara arriben més retallades i augment d’impostos: pujada de l’IVA, dels carburants, reducció de la prestació d’atur, etc.
El país viu una situació critica que ha sumit l’economia en zona catastròfica. Per afrontar aquesta emergència econòmica el govern hauria d’apostar clarament per les persones perquè som les persones les què patim les pitjors conseqüències de la crisi, i no ho fa. Mentre la situació no millori i l’Estat no sigui capaç d’impulsar l’economia i la creació de llocs de treball, no pot oblidar-se dels que passen dificultats i deixar-los a la seva sort. Es fa necessàri crear un fons de rescat per destinar part de les ajudes econòmiques a les persones que entren en risc d’exclusió social, perquè l’economia no es recuperarà mentre no millori la situació econòmica de la gent.
En aquestes circumstàncies la hipoteca s’ha tornat una càrrega inabordable que enfonsa a moltes persones i famílies a una situació de la que difícilment podran sortir-ne. És de justícia social que igual que els bancs reben milionàries ajudes econòmiques es faciliti a les persones amb dificultats, aturar el pagament de la hipoteca mentre la seva situació personal no millori. S’hauria de promoure una amnistia hipotecaria en aquells casos en què es tracti de la primera i única vivenda, que hi hagi una disminució d’ingressos i que la renda familiar no superi un determinat nivell econòmic. En definitiva ajudar a les persones a suportar la càrrega financera com es fa amb els bancs, on van a parar milers de milions dels quals una part surt de les butxaques de les mateixes persones que aquests bancs exigeixen, sense contemplacions i amb el beneplàcit del govern, la seva vivenda. I és què ha de ser més fàcil cercar una solució per a que puguin pagar o ajornar el deute enlloc d’escanyar-les i que siguin desallotjades de la seva vivenda.
Davant la passivitat del govern s’ha creat una plataforma ciutadana que presentarà al parlament una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) demanant la regulació de la dació en pagament, és a dir, que si una persona no pot pagar les quotes i entrega la vivenda, no hagi, a més, de seguir pagant el deute amb el banc. Amb aquesta iniciativa es demana que hi hagi una reforma legislativa que impedeixi el desnonament a aquelles famílies deutores que, per raons alienes a la seva voluntat, no poden pagar la hipoteca de la seva residència habitual.
