Comunicació municipal: plural i transparent

Els mitjans de comunicació municipals a Sant Feliu de Llobregat són un focus de tensió entre l’equip de govern i els grups municipals de l’oposició.

Des de fa mesos en el ple municipal està en discussió el funcionament dels mitjans de comunicació municipals. Durant aquest temps s’ha posat en evidència el distanciament de punts de vista ideològics entre CiU-PSC i els grups de l’oposició. No es tracta d’una discussió banal, està en joc la qualitat dels mitjans de comunicació que passa necessàriament per garantir la pluralitat i la transparència de la informació.

Des d’ICV-EUiA, una de les prioritats que ens ocupa és la d’assegurar la pluralitat informativa i la participació ciutadana en els mitjans de comunicació locals. Un servei de qualitat d’un mitjà públic ha de ser capaç de donar veu a les diferents opinions i ideologies polítiques així com de reflectir les diferents realitats existents a la ciutat. Hem d’entendre que els mitjans municipals són la principal font d’informació relacionada amb la ciutat que rep la ciutadania, que a més realitzen una funció d’integració social i són un espai de vertebració de les activitats que es realitzen a Sant Feliu, i una eina per al foment de la participació ciutadana en la vida social i política de la ciutat. No cal dir a més que estan sufragats per la totalitat de la ciutadania i que per tant la informació que aquesta ha de rebre ha de ser: d’interès, plural i transparent.

La relació entre els mitjans i la ciutadania s’ha de basar en la confiança. Un mal ús dels mitjans de comunicació pot esdevenir un instrument de control polític en mans de l’equip de govern i més en una situació com la de Sant Feliu on els mitjans d’informació depenen exclusivament de l’alcalde.

La situació a Sant Feliu és preocupant. Ens trobem davant d’una selecció de la informació que arriba a la ciutadania, sens dubte una alteració de la realitat política i social de la ciutat deguda a una situació d’ingerència política o d’uns professionals desviats de les bones practiques en un mitjà públic. A la vista estan els resultats de l’estudi realitzat sobre els continguts dels informatius de Ràdio Sant Feliu, denunciats per Iniciativa davant del Consell de la Informació de Catalunya (CIC).

Els mitjans públics no poden estar al servei d’un color o d’interessos polítics. Qui decideix quins temes són d’interès ciutadà?, com es decideix si la proposta de l’equip de govern és més interessant què els arguments de l’oposició?, quin barem es segueix per decidir quins actes o reivindicacions ciutadanes són d’interès ciutadà segons s’enfronti o no al govern local?, o segons quins arguments els actes organitzats per l’Ajuntament són d’interès i els organitzats per partits de l’oposició no ho són?, etc.

En aquest sentit és de rigor respectar un model de comunicació basat en criteris periodístics on els polítics han de deixar treballar als professionals i aquests a la vegada han de regular amb responsabilitat la seva funció. Des d’Iniciativa exigim que la informació dels mitjans d’informació municipals: Butlletí d’informació municipal, Ràdio Sant Feliu, web de l’Ajuntament i butlletí digital; o amb conveni municipal: televisió d’Esplugues; han de garantir la pluralitat de la informació, ja sigui la relacionada amb tots els grups polítics, com la de tots els sectors de la ciutadania: entitats, clubs, associacions, etc.


Consell Municipal de Comunicació

Sant Feliu compta des l’any 2004 amb el Consell Municipal de Comunicació, òrgan consultiu encarregat de vetllar per la pluralitat i independència dels mitjans de comunicació municipals i garantir l’ús no partidista dels canals d’informació locals. Aquest consell, està integrat per representants de les associacions i entitats ciutadanes de tots els àmbits, així com per professionals locals del periodisme, l’ensenyament i la cultura i pels grups polítics municipals, no es convoca des de 2008.

Des d’ICV-EUiA hem insistit reiteradament en la necessitat de convocar el Consell de Comunicació Local. La última vegada va ser al ple del mes de setembre i aquesta vegada s’ha aconseguit que es convoqui. Veurem si l’Ajuntament està obert a la participació i atén les peticions del consell per una informació plural, més justa, més democràtica.

amb democràcia informativa, fem +santfeliu

Sabies que:

d’acord amb el nou article 170.2 de Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya estableix que “El ple de l’Ajuntament ha de garantir la participació dels regidors i dels grups municipals en els òrgans d’informació i difusió municipal, com ara les emissores de ràdio municipal i les publicacions i butlletins editats per l’ajuntament, a fi de garantir el dret d’accés i la llibertat d’expressió.”

Articles relacionats

De Butlletí d’informació a Buit en comunicació

De Ràdio Municipal a Alcaldia Televisió

Hi havia una vegada una font...

El passat 16 d’octubre l’Ajuntament de Sant Feliu va inaugurar l’escultura “El cor dels arbres” de l’artista Jaume Plensa. L’obra representa tres homes asseguts abraçant la natura i són un homenatge als grans compositors de la història de la música.

L’escultor cedeix el aquest conjunt escultòric a l’Ajuntament en substitució de l’obra “L’armari del desig” instal·lada l’any 1998 a la plaça de la Vila, també del mateix artista.

Hi havia una vegada a la capital de la comarca, una plaça amb una font. Durany anys, plaça i font van anar unides al teixit social de la ciutat, lloc de trobada i de relació entre veïns i veïnes. Aquest indret al bell mig de la vila complia una funció de relació social i era també espai de passeig i d’esbarjo.

Des del 1928, any en què es va inaugurar la font, la plaça ha estat remodelada en diverses ocasions. Racó ple d’història és conegut pels santfeliuencs i santfeliuenques l’època en que la font lluïa una escultura amb el bust de la República que donava nom a la plaça, actualment de la Vila.


Palangana’60

La primera reforma es va fer als anys 60 quan es va substituir la tradicional font. La plaça perdia un signe d’identitat i en el seu lloc es va instal·lar un brollador d’aigua, que popularment va ser conegut com “la palangana”, i un estany amb peixos de colors. Recordeu l’estany?, sempre envoltat pels nens i nenes que s’apropaven amb molles de pa a observar com els peixets treien el cap. Els diumenges tocava vicaria i els enamorats posaven davant del brollador per a la posteritat. D’aquella època molts teniu fotografies amb la palangana al darrere, oi que sí?

La remodelació també ens va portar un enrajolat blanc i vermell. Recordo moments de la meva infància corretejant i saltant per aquelles interminables ratlles blanques i vermelles: -jo vaig per les blanques!, -jo per les vermelles!. El canvi va deixar la plaça sense font però en el seu lloc, l’estany i l’enrajolat seguien complint la funció social i de punt de trobada. Eren el nou epicentre de la ciutat.


Armari’90

A finals dels anys 90, es va dur a terme una nova reforma per adaptar la plaça als nous usos socials. La ciutat havia crescut, es multiplicaven les activitats populars i les celebracions de les colles de la ciutat feien petita l’antiga plaça. Era necessari la supressió de les barreres arquitectòniques i l’ordenació dels elements que van configurar la plaça com un únic espai per a ús de vianants tal i com la coneixem avui dia.

La transformació de l’antiga plaça en un espai diàfan va suposar l’eliminació del brollador i de l’estany, dels peixets de colors i de les ratlles blanques i vermelles. La nova plaça era un espai modern i com a tal necessitava un toc d’estil que va arribar de la mà de la primera escultura urbana a la nostra ciutat.

“L’armari del desig”, una escultura freda, sense encant, arraconada en un costat de la plaça juntament amb un petit bassal d’aigua. Des del començament la nova escultura que presidia la plaça de la ciutat va despertar poques simpaties.


Ninots’2009

Finals del 2009: ni font, ni estany, ni bassal d’aigua. Amb més detractors que admiradors arriba la substitució de l’armari per una nova escultura, què dic una, tres escultures pel preu d’una: “El cor dels arbres”. A la plaça de la Vila ja no hi ha res que recordi què un dia en el centre de la vila hi va haver una font.


Polèmica i nocturnitat

L’Ajuntament sense cap motiu aparent, sense cap necessitat decideix de la nit al dia substituir l’armari per tres ninots de bronze. De tots i totes és conegut el rebuig que ha generat durant els darrers anys l’escultura de l’armari que pocs trobaran a faltar, però i la nova escultura, arribarà al cor dels santfeliuencs i santfeliuenques?.

A la ciutat s’inicien processos participatius segons per a quins temes però segons per a què no es té en compte l’opinió de la ciutadania. El canvi d’escultures s’ha portat en silenci. Un tema controvertit en el que la ciutadania ha mostrat interès no és pot fer d’amagat quan la ciutat disposa de mecanismes de participació i consells territorials, on debatre propostes i escoltar les aportacions dels ciutadans i ciutadanes.

No crec que les noves escultures siguin adequades per a una espai públic tan transitat. La plaça no és el lloc per a escultures de disseny, potser en un altre indret, però no a la plaça de la Vila on sentiments, història i records es barregen i fan de Sant Feliu una ciutat que mira endavant però què vol conservà el seu passat.

Què voleu que us digui, potser sí que tinc una mica de nostàlgia de la plaça que jo vaig conèixer, però a mi m’agradava passejar-m’hi, seure tranquil sota dels grans plataners, escoltar el so de l’aigua. Aquella plaça tenia caliu.

amb l’opinió de tots i totes, fem +santfeliu

Sabies que:

l’antic brollador d’aigua de la plaça de la Vila era conegut popularment com “la palangana”.

Sant Feliu viu les festes

El proper 4 de gener de 2010 entrarà en vigor la directiva de la Unió Europea que regularà l’ús d’articles pirotècnics. La continuïtat de les tradicions catalanes amb diables i bestiari està en perill.

L’octubre ja ha arribat. Amb barret i mocador els santfeliuencs i les santfeliuenques ens preparem per sortir al carrer disposats a passar-ho bé i a gaudir de les festes. La ciutat es vesteix de gala per celebrar la Festa de Tardor, considerada la veritable Festa Major de Sant Feliu de Llobregat.

Les nostres festes ens parlen de llegendes populars i de contes de cavallers i de dracs. Sant Feliu és una ciutat plena de colles i de tradicions que viu amb intensitat la celebració de les festes. No és casualitat que la Festa de Tardor comenci amb el lliurament del Mocador d’Honor, distinció que recau en un ciutadà o ciutadana per la seva implicació en les festes. Les colles culturals preparen activitats que ompliran de gom a gom els carrers i places de la ciutat: el seguici, la plantada de gegants, els correfocs o els focs d’artifici entre moltes d’altres.

Comença la festa: tabals, tambors i gralles marquen el ritme. Les bèsties de foc surten dels amagatalls, no hi falta ningú: la Garsa, el Drac, la Mulassa i els diables. Passeu, passeu; nombrosos capgrossos i gegants acompanyen al Cavaller Guillem i a la Princesa Violant. Entre mig de la desfilada: bastoners, trabucaires i castellers, aquests últims enfilats a tocar el cel amb les seves mans.

Sonen els tabals, és l’hora del correfoc. Les bengales omplen els carrers de llum, els diables i les besties fan tronar els seus petards, és la màgia del foc. Salta, corre, mira al teu voltant, les espurnes plouen en mig de la festa.

Enguany, les Festes de Tardor poden ser les últimes tal i com les coneixem. La cultura del foc, entesa com les tradicions relacionades amb aquest element: correfocs, balls de diables o les fogueres de Sant Joan, estan en perill.

El proper 4 de gener de 2010 entrarà en vigor la directiva de la Unió Europea que regularà l’ús d’articles pirotècnics. Si res no ho impedeix, petards i coets poden quedar fora de les festes. La directiva preveu importants limitacions en les distàncies de seguretat, 15 metres entre els elements de foc i el públic, i impedeix que els menors de 12 anys hi participin. Una regulació restrictiva faria impossible celebracions com els correfocs tal i com els coneixem avui dia i posaria molts entrebancs a la continuïtat de les tradicions catalanes amb diables i bestiari.

El Govern de la Generalitat, juntament amb les entitats populars, va presentar el passat mes d’agost al·legacions al Govern Espanyol a l’adaptació de la directiva europea. Les esmenes tenen la finalitat de que el Govern Central declari els espectacles i les festes amb foc i material pirotècnic de caràcter popular, elements i activitats de la cultura tradicional catalana i que no estiguin subjectes a les disposicions de la nova directiva. D’aquesta forma la directiva europea reconeixerà la realitat catalana on la pirotècnia és un element fonamental en les festes i tradicions.

Vine a la Festa de Tardor i gaudeix del seguici i dels correfocs. Gaudim tots plegats de les nostres festes en defensa de la cultura i les tradicions amb foc. Amb el foc, no s’hi juga.

amb tradicions populars, fem +santfeliu

Sabies que:

antigament es coneixia als santfeliuencs com a “garses”, doncs tenien fama de fer desaparèixer coses dels camps i també perquè pispaven les noies dels pobles de la rodalia.

Valors esportius o “desvalors” professionals

Penjo aquest post dues setmanes més tard d’haver-lo escrit. Podria no fer-ho o podria haver-lo canviat, però ni una cosa ni l’altra m’han semblat justes pels nens que durant aquestes dues setmanes han viscut en la incertesa de saber si podrien o no practicar l’esport que els agrada juntament amb els seus companys.

Durant els darrers dies, els pares i mares d’aquests nens hem demanat al Club de Bàsquet Sanfeliuenc una solució a una situació tremendament injusta i clarament gens pedagògica. Lamentablement ni la junta ni la direcció tècnica del club han rectificat. Excusats en un model professional i competitiu no han entès que treballen amb il·lusions i amb sentiments, que treballen amb infants. Ens regalen paraules sobre els valors esportius quan l’únic que sembla importar és guanyar i ser millors que els altres.

Espero i desitjo que la Federació Catalana de Basquet prengui bona nota del funcionament dels clubs i que tingui èxit en el seu projecte "Bàsquet Arreu". Una iniciativa que busca reactivar els valors que porta implícit l'esport.

El meu camí és diferent i treballaré per canviar aquest model esportiu orientat a resultats on els valors no tenen cabuda i el que compta és ser els primers.

El nou coordinador del bàsquet base del Club de Bàsquet Santfeliuenc trenca els principis pedagògics i de conscienciació dels valors esportius en l’aplicar criteris professionals alhora de renovar les plantilles dels equips del planter.

Em perdonareu que després de molts articles escrivint i reflexionant sobre temes de ciutat o si voleu de política local, avui em deixi portar pels sentiments personals. No són paraules premeditades sinó frases i pensaments desbordats al veure les cares compungides d’uns nens de 10 i 11 anys que per decisions “professionals” han estat apartats del seu, fins ahir, grup d’amics de bàsquet.

Sé que no sabeu de què us parlo, però deixeu-me un moment i entendreu perquè dono voltes a les paraules abans d’entrar a fons. Parteixo de la premissa que un club no són les persones individuals que desenvolupen algun càrrec o que circumstancialment la dirigeixen, però estareu d’acord amb mi que són les persones que d’una forma o altra el representen, comuniquen la imatge i transmeten els valors del club amb les seves accions o decisions

Miro de mesurar les meves paraules, no vull perjudicar el club ni, per suposat, els seus socis, jugadors o aficionats. Fa temps que dissabte rere dissabte segueixo la canalla: un grup de nens que l’únic que volen és jugar, divertir-se i si l’equip contrari els hi ho permet guanyar algun partit. Durant aquest últim any els pares i mares dels equips de la categoria Mini del Santfeliuenc hem acompanyat a aquests nens en les matinades de dissabte i en els desplaçaments, no sempre propers. Potser algun d’ells s’ha pogut imaginar ser algun dia Pau Gasol o Juan Carlos Navarro, però quin desencant quan, segurament i sense por a equivocar-me, s’adonin que els seus ídols són de carn i ossos però que no tots poden arribar a ser “Gasols” o “Navarros”. El desencant, la desil·lusió, segur que els hi arribarà d’aquí a uns quants anys. Però avui estic indignat: un entrenador, un club, una entitat esportiva de Sant Feliu s’ha deixat arrossegar per l’èxit o èxits futurs, per l’afany, diguem de protagonisme, d’un coordinador que de manera inversemblant, s’ha pensat que emularà a Xavi Pascual i que potser el seu èxit professional li vindrà marcat per la tasca que faci avui amb uns nens de 10 i 11 anys; orfe de sentiments i de valors ha dictat les normes, tan antigues com les dels homes del neolític o del vell i llunyà oest: qui sigui bon jugador es queda i qui no, a l’equip dels dolents. Dures paraules a uns nens que temps tindran per enfrontar-se a la realitat.

Durant l’anterior curs esportiu un grup de pares i mares hem cregut i així ho hem transmès als nostres fills, que el més important és participar, el més correcte és ajudar-se uns als altres, que el valor d’un equip són els companys, que no per ser millor o per ser més alt o per marcar més punts; uns tenen més i els altres menys. Doncs no, avui un club, un club de bàsquet, un club de bàsquet de Sant Feliu, ha reunit a 18 nens al cercle central de la pista esportiva del pavelló municipal i ha repartit 12 papers del grup dels “bons” i 6 papers del grup dels “dolents”, i amb arguments i criteris estrictament professionals, com si del primer equip del Barça o del Joventut parléssim. Els ha exposat tranquil·lament com han d’encarar de forma positiva el fet de ser apartats del seu grup. A partir d’avui sou del grup dels dolents. Ah!, i no us preocupeu, els bons no són molt més bons però entrenaran sota cobert al pavelló municipal, on entrenen els millors i vosaltres, que no sou gaire més dolents, entrenareu a la pista del pati de l’escola, pelant-vos de fred, pensant suposo que d’aquesta forma correran més i algun dia seran tan bons com els bons.

Ja hem direu com es pot explicar a aquests nens que els han separat del seu equip perquè no són prou alts o prou forts o amb prou qualitats, i que els que han arribat els hi han pres el seu lloc a l’equip. Aquests no són els valors que com a persona vull transmetre al meu fill i tampoc són els valors ni el model esportiu que defenso per a cap entitat de la nostra ciutat.

Creieu-me que ho dic amb el cor a la mà, l’entitat està per sobre de les persones que la dirigeixen i res a dir dels seus associats. El Club Bàsquet Santfeliuenc és una entitat arrelada a la ciutat amb 80 anys d'història. Una entitat amb un projecte de treball amb dedicació i foment de la pràctica esportiva. Però amb uns responsables dels equips del bàsquet base que no estan a l’alçada d’un club amb un planter de més de 250 infants i joves on s’han de cuidar els valors esportius i humans: companyonia, solidaritat, amistat, saber perdre i també guanyar; qualitats que sens dubte seran necessàries al llarg de la seva vida. Valors personals que van més enllà de l’activitat esportiva, , valors que porta implícit l'esport com l'autoestima, confiança, cooperació, integració, respecte, responsabilitat o tolerància.

amb un model d'esport amb valors, fem+ santfeliu

Articles relacionats

Vídeo de Pau Gasol Eurobasket 2009

Presentació Bàsquet Arreu

Límit a la velocitat

Tornada de vacances i les converses de costum amb amics i companys: on has estat?, què has fet?, com han anat?; i entre una i altra explicació els comentaris típics, per aquells que ens desplacem per carretera: si aquest any es corria més o menys que a l’any passat o si hi havia més o menys controls de trànsit. Cap referència sobre si han augmentat o han disminuït els accidents en carretera o si les mesures del Servei Català de Trànsit han estat les adequades o no. Hem tornat i això és el que compta.

Des de la posada en funcionament del carnet per punts la velocitat a les carreteres i autopistes ha baixat, fet que ha influït directament en una disminució de la sinistralitat. Sembla ésser que la nostra naturalesa humana no ens permet entendre les normes de seguretat si la prohibició no va acompanyada de sanció. Així doncs un control més ferri sobre els nostres hàbits de conducció amb l’amenaça de la pèrdua del carnet ens ha fet posar el fre alhora de pitjar l’accelerador.

L’any 1974, degut a la primera cisis del petroli i com a mesura d’estalvi, es van establir les primeres limitacions de velocitat. En l’actualitat la velocitat màxima és de 120 quilòmetres per hora en les vies d’alta capacitat, limitació fixada l’any 1981. Si la velocitat màxima permesa és o no l’adequada o ha de ser una altre és pal d’un altre paller. Amb uns o altres límits la realitat és que no tots els conductors i conductores assumim el mateix grau de civisme a la carretera i no tan sols em refereixo a la velocitat, ja no parlem de mantenir la distància de seguretat entre vehicles, no conduir si s’ha begut alcohol o l’ús del cinturó de seguretat, etc. La realitat és que si majoritàriament fóssim conductors respectuosos amb els límits de velocitat de ben segur que les morts en carretera no serien les que desgraciadament són avui en dia. La qüestió és si s’ha de deixar exclusivament el control de la velocitat en mans dels conductors, o en aquest cas en els nostres peus.


Posem límit als límits

Si de velocitat màxima permesa és del què estem parlant, quin sentit trobeu en permetre la venda de vehicles que superen els 200 quilòmetres per hora, velocitat molt superior a la velocitat màxima permesa, si no hi ha carreteres on es permeti circular a aquestes velocitats?. Sincerament un sense sentit induït per la indústria automobilística com a forma de promocionar els seus productes: “a més velocitat pot arribar, millor producte és”. L’Estat gasta moltíssims diners en campanyes cíviques quan la solució passa per què la indústria automobilística assumeixi el límit de velocitat en la fabricació dels vehicles. Hi ha fabricants que incorporen en alguns dels seus models un limitador electrònic, però aquest està programat molt per sobre de la velocitat legal permesa. N’hi hauria prou amb no autoritzar l’homologació de vehicles sense un limitador electrònic de velocitat ajustat a la velocitat màxima permesa, possiblement amb un marge de seguretat del 20 o 25 per cent.

Un problema, una solució. En aquest cas, una solució a tres problemes: els accidents de trànsit, el consum energètic i la contaminació ambiental.

El Tren s’emporta una nova vida

Escric aquestes línies entre sentiments de tristor i de ràbia, una barreja que m’ennuvola el pensament. Tant sols 16 mesos des de la mort de la Lizbeth al pas a nivell, ens hem de tornar a lamentar de la pèrdua d’una nova vida, atropellada per un tren a l’estació de Sant Feliu. M’agradaria pensar que no era evitable, que s’han fet els possibles per evitar-ho però, sincerament penso que no és així i això m’entristeix.

Només tornar de vacances em va esgarrifar la notícia de la mort, el passat 24 d’agost, de la Maria. Una persona de 72 anys que anava amb cadira de rodes quan va ser atropellada per un tren en quedar la cadira atrapada entre els taulons de fusta del pas de vianants, situat davant del pàrquing de Renfe. Anava acompanyada per la seva filla que no va poder fer res per ajudar-la i evitar l’atropellament de la seva mare.

Per respecte a seva filla, la Magda, i als familiars de la Maria, vull creure que en aquests tristos moments és de rigor contenir la ràbia i moderar les paraules. De res serveix pensar en com es podia haver evitat o quines les responsabilitats que se’n deriven d’aquest accident. Però sí que s’han d’analitzar les causes que l’han provocat. No ens podem quedar amb la comoditat de pensar que el soterrament serà la solució, les vides perdudes no es mereixen aquesta simplicitat. S’han de fer actuacions i s’han de fer ara.

L’accident es conseqüència del mal estat de conservació del pas entre andanes, únic camí per on les persones amb mobilitat reduïda, com la Maria, poden passar amb la seva cadira de rodes; o persones amb infants amb els seus cotxets. Adif i l’Ajuntament eren conscients del perill que suposava, i continua sent, aquest pas entre andanes; però no s’ha fet res per millorar-lo. Que no s’utilitzi d’excusa que l’estació està pendent d’una reforma que acabarà amb la barrera que suposen les vies del tren. Els familiars i les víctimes no s’ho mereixen.

Ahir era urgent l’arranjament del pas per a vianants amb mobilitat reduïda, avui ho continua sent. No hi ha temps moral per esperar a les obres del soterrament.

El meu condol a la família de la Maria.

Articles relacionats

Ciutadania.cat denuncia el lamentable estat del pas a nivell amb barreres situat en aquesta població