Benvingut@!

Aquest és el meu bloc, un espai on hi trobareu algunes reflexions que faig en veu alta i aquells temes que, per algun motiu o altre, he volgut compartir. Fa temps que ho volia fer. No us passa que de vegades teniu ganes de dir la vostra i no sabeu on fer-ho? Per aquest motiu he decidit obrir un bloc, on dir la meva. » Seguir llegint

Gràcies per la teva visita.
 

dilluns, 22 de febrer de 2021

𝐌𝐢𝐧𝐢𝐫𝐞𝐟𝐥𝐞𝐱𝐢𝐨́: ❞𝐍𝐨 𝐭𝐨𝐭 𝐬𝐢 𝐯𝐚𝐥 𝐩𝐞𝐫 𝐝𝐞𝐟𝐞𝐧𝐬𝐚𝐫 𝐥𝐚 𝐥𝐥𝐢𝐛𝐞𝐫𝐭𝐚𝐭❞



Sorprès, esbalaït, desconcertat, esmaperdut, garratibat... Emprenyat! Aquest és el sentiment que molts estem digerint per la culpa d'una cremor a l'estómac al veure com la calma de les manifestacions pacífiques salta pels aires quan una minoria "vandàlica" ocupa els carrers i centra el debat i el focus mediàtic.

Després de molts dies de protestes arreu del país, on centenars de persones hem expressat la ràbia, l'emprenyament i la necessitat de rebolcar-nos contra el que és un atac a la llibertat d'expressió; després de la "tempesta democràtica" arriben els aldarulls i la violència incontrolada, com aus carronyeres contra el sistema.

Els mitjans i la societat han focalitzat l'atenció en dos pols: per una banda en els esvalotadors i per l'altre en l'actuació d'alguns agents dels mossos d'esquadra, obviant el que hauria de ser l'element generador del debat: milers de persones manifestant-se per reclamar un dret inalienable a la democràcia com és el dret a opinar sobretot i tots, sense por a repressió; això sí, sempre que no atempti contra la dignitat d'altres col·lectius o persones; perquè la llibertat d'un individu no pot estar per sobre de la dels altres.

La violència no és la solució

Per més comentaris a favor de les protestes o justificant els actes vandàlics, no trobo arguments que em facin veure cap indici de legitimitat en cremar, destruir o apedregar, per més indignació que atresorin o més raons que enarborin els protagonistes. Són actes vandàlics i no els poden permetre ni legitimar.

Els mossos no són el problema

Com la Dory a "Buscant en Nemo", la mostra memòria és fràgil. De l'actuació dels mossos durant els sagnants atacs de Barcelona i Cambrils, o dels càntics "Els Mossos seran sempre nostres" o "Els Mossos són la nostra policia", cridats a cor trencat durant el referèndum de l'1 d'octubre en què el cos va impedir en molts col·legis electorals la brutalitat de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil contra molts dels que estaven allà per defensar el que considerem un altre dret fonamental de la democràcia com és el de votar; hem passat a criminalitzar-los per defensar-se i defensar-nos dels radicals. Cal demanar responsabilitats si hi ha hagut negligències, però cal recordar qui són els "dolents"?

Com a ciutadans que volem viure en una societat en harmonia i amb normes de convivència hi ha dues màximes de les quals no podem defugir: la no-violència i la llibertat d'expressió. Per defensar-ne una no podem arrossegar-nos en l'altre.

dimarts, 16 de febrer de 2021

𝐌𝐢𝐧𝐢𝐫𝐞𝐟𝐥𝐞𝐱𝐢𝐨́: ❞𝐋𝐚 𝐝𝐞𝐬𝐚𝐟e𝐜𝐜𝐢𝐨́, 𝐞𝐥 𝐯𝐢𝐫𝐮𝐬 𝐝𝐞 𝐥𝐚 𝐝𝐞𝐦𝐨𝐜𝐫𝐚̀𝐜𝐢𝐚❞



Més enllà dels guanyadors, dels blocs i dels pactes, el gran guanyador de les eleccions al parlament de Catalunya és la desafecció amb un 46,48% de "no vots"; i això sense comptar amb els vots en blanc i els vots nuls.

Sí de participació parlem; el 53,52%, al tancament de les urnes, és la més baixa dels darrers quaranta anys, però més enllà dels titulars cridaners, aquesta xifra no està gaire per sota del 54,87% de l'any 1992 o, de les més recents de l'any 2010amb un , 58,78%. Ara bé, cap d'aquests dos processos electorals es va celebrar sota la por a la pandèmia.

Si analitzem la mitjana de la dotzena d'eleccions al parlament de Catalunya des de l’any 1980, la participació ha passat del 63,5%, de mitjana, al 53,52% de les eleccions del passat 14 de febrer. Un 10% de pèrdua de vot! Si a l'hora de fer la mitjana traiem les eleccions del 2012, 2015 i 2017 polaritzades pel procés d'independència, i que va suposar que al 2017 s'arribés a una màxima de participació record del 79,09%, aleshores la mitjana de participació se situa en el 59,23%, només 5,71% més alta que la participació de la jornada de diumenge.

Les dades demostren que no estem tan lluny de la participació "normal" a unes eleccions al parlament de Catalunya. El que ha de centrar el focus és sí participacions tan baixes es poden considerar amb certa legitimitat per una democràcia consolidada. Els partits fugen d'estudi i no sembla que facin cap esforç per canviar una dinàmica en la qual ells són la causa, i no aporten solucions per aquest contagiós "virus" de la desafecció i la desconfiança. En els darrers anys hem escoltat molt sovint a uns i altres fer referència a legitimar referèndums superant el 50% dels vots; però que passa quan el 46,48% de la població no participa! Quina lectura cal fer quan gairebé la meitat de la població decideix que no l'afecta la política o que no troba cap proposta que li sigui atraient? Al virus de la desafecció només se'l pot combatre amb la vacuna d'implicar a la ciutadania en la presa de decisions.

diumenge, 14 de febrer de 2021

𝐌𝐢𝐧𝐢𝐫𝐞𝐟𝐥𝐞𝐱𝐢𝐨́: ❞𝐍𝐢 𝐭𝐨𝐭𝐞𝐬 𝐥𝐞𝐬 𝐜𝐨𝐧𝐬𝐭𝐢𝐭𝐮𝐜𝐢𝐨𝐧𝐬 𝐬𝐨́𝐧 𝐢𝐠𝐮𝐚𝐥𝐬, 𝐧𝐢 𝐄𝐬𝐭𝐚𝐭 𝐞́𝐬 𝐬𝐢𝐧𝐨̀𝐧𝐢𝐦 𝐝𝐞 𝐝𝐞𝐦𝐨𝐜𝐫𝐚̀𝐜𝐢𝐚❞



Com en totes les qüestions es sempre difícil dissociar entre la vivència personal (tot allò que ens ha modelat i ens serveix de referencia a alhora de tenir opinió), de l'estricte anàlisis del problema sense interferències personals i que ens permeti valorar amb perspectiva; difícilment un llop famèlic podria entaular una conversa amb un conill sobre els millors hàbits de la dieta i que aquest el persuadís de menjar-se'l a canvi d'una pastanaga.

A la qüestió: Quin País democràtic pot admetre l’abolició unilateral d’una constitució democràtica? Cal reflexionar alguns conceptes:

  • País, sinònim d'Estat. L'Europa dels Estats és un acord entre les potències sorgides desprès de les dues grans guerres mundials per entre altres qüestions "fer i deixar fer" ´per no haver d'involucrar-se en més conflictes. Si no fos així, ja haguéssim tingut una altre gran guerra per exemple amb l'annexió de Crimea per part de Rússia o d'altres conflictes arreu del món. La Unió Europea, una de les primeres votacions que vaig poder exercir a favor de l'entrada d'Espanya, no deixar de ser un altre control dels Estats per blindar una vella estructura de poder on els Estats i no les persones controlen l'economia i la societat.

  • Democràcia, sinònim de representació del poble. Imperfectes o no, el que és segur es que no totes les democràcies assoleixen les mateixes garanties de representació del poble al que representen, ni Alemanya és Espanya, ni Espanya és Veneçuela, Turquia o Egipte. El que em fa pensar que no totes les constitucions són igual de democràtiques i que no tots els processos que volen millorar la vida de la seva gent poden ser titllats de rebel·lions, ni tots els governs democràtics poden ser considerats "legítims".

Com molts de vosaltres, jo no vaig poder votar la constitució del 78; com tampoc ho vaig fer quan vaig exercir les funcions de representació com a regidor en les que vaig utilitzar la formula “per imperatiu legal”. Entenc per tant a moltes de les persones que no se senten representades per la constitució del 78, fruit de més d'un segle de distanciament entre aquella societat i l'actual i, també fruit del moment de post dictadura i d'aquella “pactada” i maldestre transició. El que crec, i això ho vaig escoltar d'alguns dels redactors de la constitució del 78, és que la voluntat oberta al diàleg i a la diversitat era molt més àmplia que la que desprès el "país" que la posa en pràctica, esbiaixa els preceptes segons unes valors més restrictius que els que tenien els "pares fundadors".

No sé quina es la millor forma de solucionar el distanciament entre els que no permeten exercir la voluntat de fer les coses diferents o els que ja estan farts de ser obligats a unes normes amb les que no creuen; si es canviant el tarannà de l'espanya rància, monàrquica i centralista o amb un viatge a lo desconegut. És tan pervers intentar marxar a la brava com no permetre que exerceixin la voluntat de fer-ho.

El que tinc molt clar és qui ha ocasionat el problema. A Catalunya l'independentisme era minoritari fins que el 2006 el país que exerceix la constitució del 78 va tombar els anhels de moltes persones. I a partir d'aquell moment la intransigència dels següents governs de l'Estat Espanyol, emparats en la constitució del 78, han influït i malmès una cohabitació entre els "uns" i els "altres". L'estatut votat pels catalans, no era independentista; els que se'l van "cepillar" sí que eren centristes. Personalment vull un canvi, un país republicà, d'esquerres, laic, amb serveis públics, amb tolerància, amb inclusió, amb oportunitats per tothom, on no es permeti que algú no tingui per menjar, per viure o per treballar, on l'educació sigui un dret i no exclusiu dels que el poden pagar...

Sí qui enarbora la constitució no permet canviar-la o impossibilita de forma tàcita que una part significativa decideixi, és tan dictador com el que la imposa. Aquí o al Congo. El dret a l’autodeterminació ha de ser per tots els pobles i no a conveniència.

dilluns, 1 de febrer de 2021

𝐌𝐢𝐧𝐢𝐫𝐞𝐟𝐥𝐞𝐱𝐢𝐨́𝐧: ❞𝐄𝐥 𝐥𝐞𝐧𝐠𝐮𝐚𝐣𝐞 𝐝𝐞𝐥 𝐯𝐨𝐭𝐨❞



Nunca unas elecciones habían generado tanta controversia. La fecha, y no los programas electorales o las encuestas son el punto de desencuentros y desesperación de unos y de otros. En el punto de mira está la decisión de aplazarlas o no aplazarlas por la situación de la alerta sanitaria, la crisis económica que arrastran muchas personas y empresas debido al confinamiento, el riesgo que conlleva para los electores y los miembros de las mesas electorales o el descrédito que suscitan por entreverse una participación baja; están provocando grandes debates en las redes sociales.

En él devenir del asunto hay quienes apelan y alimentan la llamada a no ir a votar, legítimo, pero poco o nada efectivo e insolidario. En primer lugar, por qué votar es un derecho intrínseco al ciudadano y que nadie nos debe arrebatar y del que no deberíamos privarnos por una pataleta, segundo por qué la salida de la crisis depende en gran medida de las decisiones que tome el nuevo gobierno y tercero, por qué beneficia a los mismos que se quiere regañar.

Por otra parte, viendo las llamadas a no votar por motivos sanitarios o por enojo suscitado por la decisión de no atrasar las elecciones; intuyo que detrás de algunos mensajes se esconde una intencionalidad política, dependiendo de si ese gesto favorece o no al partido con el que simpatizamos. Sirva esto, incluso para este post que estoy escribiendo, pero que cada uno interprete lo que considere.

A mi modo de ver tenemos otras opciones que sin prescindir del derecho a voto se nos ofrecen. Entre toda esta vorágine de mensajes llamando a no votar o llamando al voto de castigo: ya sea en blanco o en forma de voto nulo, espero que sirva esto para entender que la abstención, el voto nulo o el voto en blanco; tienen diferentes interpretaciones y efectos:

  1. La abstención, el derecho de todo ciudadano a no votar. El “establishment” interpreta la desafección como un desapego de la ciudadanía versus la política. Por supuesto esto es una excusa barata interpretada por el propio prejuicio de “los políticos” a que ellos son la solución, pero no la causa. Nada más lejos de la realidad. Los ciudadanos dejan de votar por falta de confianza en la clase política.

  2. El voto en blanco. Una opción de la ciudadanía para gritar a los cuatro vientos “no confiamos en vosotros”. ¿A quién beneficia? El reparto de escaños se rige por la ley D'Hondt la cual marca que para poder tener representación una opción política debe llegar al 3% de los votos. El voto en blanco se suma a los votos escrutados por lo que para los partidos minoritarios les resulta más caro tener representación, y los partidos mayoritarios se reparten más escaños.

  3. El voto nulo. Esta opción es usada en ocasiones como una opción de protesta, de interpretación parecida al voto en blanco. La ley D'Hondt no computa este voto en el resultado total de votos escrutados, es equivalente a no ir a votar. ¿A quién favorece? De facto los votos nulos son ignorados por lo que, a menos participación, los partidos minoritarios les sale más barato conseguir representación.

Así pues, la participación beneficia a la democracia. Unas elecciones con escasa participación carecen de legitimación para gobernar a una sociedad en la cual la opción mayoritaria fuera el cómputo de los votos en blanco, nulos y abstención. Pero a la práctica el voto en blanco favorece a los partidos mayoritarios, mientras que la abstención y el voto nulo favorecen a los partidos con menor representación.

De este modo, cuando alguien nos anima a votar o nos influye para no hacerlo, ¡cuidado! Algunas veces, hay una intencionalidad en ello. Cada cual que lo interprete según su juicio de valores.

dilluns, 25 de gener de 2021

𝐌𝐢𝐧𝐢𝐫𝐞𝐟𝐥𝐞𝐱𝐢𝐨́: ❞𝐯𝐨𝐭𝐚𝐫 𝐨 𝐧𝐨 𝐯𝐨𝐭𝐚𝐫, 𝐚𝐪𝐮𝐞𝐬𝐭 𝐞́𝐬 𝐞𝐥 𝐝𝐢𝐥𝐞𝐦𝐚



Mai he sabut comprendre, que sí respectar, com una persona pot arribar a la conclusió que votar no serveix per a res, o que tots els polítics són iguals; deixant entreveure que tots ho faran igual de malament, o altres frases lapidàries per l'estil. O, la que més m'ofusca, per rematar, "jo sóc apolític!", com si un pogués decidir un dia declarar-se "apersona"; bé potser aquí he relliscat; i, hi ha qui sí que ha arribat a aquest estat asocial. Però tornant al que volia exposar: no podem oblidar que les decisions que prenen els polítics, a vegades mal anomenats "polítics" en quant que la condició fer ser-ho no és la de "fer" de polític sinó la de preocupar-se pel bé comú, dit sigui de pas. Bé, doncs, aquells a qui amb el vot, o no votant, els hi cedim tot el poder de decidir en nom nostre, "dret inalienable a l'individu", per exercir el que ens correspon com a ciutadans i ciutadanes, i ho fem gratuïtament perquè facin i desfacin el que ells considerin; a cops encertadament, a cops irreflexivament o, en altres ocasions interessadament.

L'individu "persona" no es pot desentendre de les decisions que prenen "els treballadors polítics", ens afecten en tot: en l'educació dels nostres fills, en la sanitat que rebem, en el mercat laboral, en el cost de l'habitatge, en el transport o els impostos. El model de societat; cap a on anem, com actuem davant el canvi climàtic, etc., etc., etc. Per tant, no votar, o autoexcloure's enlairant la bandera "apolític", és desentendre's del món i de la societat en la qual vivim perquè d'altres prenguin les decisions per nosaltres. Això sí, ens reservem el dret a "pataleta" si la cosa no surt bé! Poc respecte ens tenim a nosaltres mateixos si no entomem la nostra responsabilitat.

A la pregunta que em fa una amiga sobre si aniré a votar; i tant que votaré!, no he deixat de fer-ho mai, i aquest és un més dels valors que he transmès als meus fills, cada cop més adults, amb vides pròpies, però encara conservem el moment d'anar a votar com un "ritual" familiar. A casa votarem tots!, el Miquel ho farà per primer cop, està preocupat, però molt interessat a saber com pot influir el seu "petit" gest en la societat que l'espera, en què passarà si guanyen uns o surten els altres; ell està atent, reflexionant pel futur que li espera; i jo no el fallaré. Votaré per mi i pensant en ell.

dilluns, 4 de gener de 2021

𝐌𝐢𝐧𝐢𝐫𝐞𝐟𝐥𝐞𝐱𝐢𝐨́: ❞𝐬𝐨𝐛𝐫𝐞 𝐞𝐥 𝐦𝐚𝐧𝐭𝐞𝐧𝐢𝐦𝐞𝐧𝐭 𝐝𝐞 𝐥𝐚 𝐜𝐢𝐮𝐭𝐚𝐭❞



Podem culpar a l'ajuntament de no mantenir prou bé la via pública, però això ha sigut un mal de tots els governs des de fa dècades. No he vist cap canvi segons qui hi hagi al capdavant, i han passat gaire bé tots els partits ICV, PSC, CIU, ERC.

En general s'ha perdut el respecte pels nostres veïns i veïnes, i ja vindrà un altre a arreglar-ho. A casa de petit, els pares i l'àvia em deien; "no facis soroll que molestes als veïns", "no baixis les escombraries que encara no és l'hora", "no posis la música tan alta...", potser us podeu pensar que era una dictadura! Tot al contrari, els veïns i les veïnes es respectaven, hi havia harmonia al veïnat.

El que ha canviat no és que un govern faci millor la feina que un altre, els que hem canviat som nosaltres, "que no ho sap el que deixa els mobles que no es poden deixar", "que no ho sap el que deixa les escombraries fora del contenidor", a casa meva, els pares, no m'ho haguessin deixat fer.

No dic que fer un post perquè tots sabem que s'ha de millorar la ciutat no estigui bé, però encara que l'ajuntament ho faci millor, "que ho ha de fer!"; fins a quin punt depèn d'ell controlar, vigilar, sancionar, perseguir, a 45.000 persones? Jo no vull estar vigilat tot el dia per si ho faig bé o ho faig malament, el que voldria és que tornem a respectar al veïnat, a pensar en els altres i fer de la ciutat un lloc més amable.

I una reflexió final, un post és molt fàcil de fer, però una gran part de responsabilitat, també és nostra!
Escrits relacionats: