
Sorprès, esbalaït, desconcertat, esmaperdut, garratibat... Emprenyat! Aquest és el sentiment que molts estem digerint per la culpa d'una cremor a l'estómac al veure com la calma de les manifestacions pacífiques salta pels aires quan una minoria "vandàlica" ocupa els carrers i centra el debat i el focus mediàtic.
Després de molts dies de protestes arreu del país, on centenars de persones hem expressat la ràbia, l'emprenyament i la necessitat de rebolcar-nos contra el que és un atac a la llibertat d'expressió; després de la "tempesta democràtica" arriben els aldarulls i la violència incontrolada, com aus carronyeres contra el sistema.
Els mitjans i la societat han focalitzat l'atenció en dos pols: per una banda en els esvalotadors i per l'altre en l'actuació d'alguns agents dels mossos d'esquadra, obviant el que hauria de ser l'element generador del debat: milers de persones manifestant-se per reclamar un dret inalienable a la democràcia com és el dret a opinar sobretot i tots, sense por a repressió; això sí, sempre que no atempti contra la dignitat d'altres col·lectius o persones; perquè la llibertat d'un individu no pot estar per sobre de la dels altres.
La violència no és la solució
Per més comentaris a favor de les protestes o justificant els actes vandàlics, no trobo arguments que em facin veure cap indici de legitimitat en cremar, destruir o apedregar, per més indignació que atresorin o més raons que enarborin els protagonistes. Són actes vandàlics i no els poden permetre ni legitimar.
Els mossos no són el problema
Com la Dory a "Buscant en Nemo", la mostra memòria és fràgil. De l'actuació dels mossos durant els sagnants atacs de Barcelona i Cambrils, o dels càntics "Els Mossos seran sempre nostres" o "Els Mossos són la nostra policia", cridats a cor trencat durant el referèndum de l'1 d'octubre en què el cos va impedir en molts col·legis electorals la brutalitat de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil contra molts dels que estaven allà per defensar el que considerem un altre dret fonamental de la democràcia com és el de votar; hem passat a criminalitzar-los per defensar-se i defensar-nos dels radicals. Cal demanar responsabilitats si hi ha hagut negligències, però cal recordar qui són els "dolents"?
Com a ciutadans que volem viure en una societat en harmonia i amb normes de convivència hi ha dues màximes de les quals no podem defugir: la no-violència i la llibertat d'expressió. Per defensar-ne una no podem arrossegar-nos en l'altre.