El debat que se’ns ha negat. Junts per l’Estació del Tren de Sant Feliu.

Sembla que tenim el soterrament a tocar, si més no l’inici primerenc de les obres. Sens dubte una efemèride important per la nostra ciutat, després de tantes promeses, declaracions, anuncis i terminis incomplerts.

Sense menysprear els esforços polítics i socials que han precedit el soterrament, no hem de veure en la reclamació, legitima i argumentada, de moltes persones que durant els darrers anys han demanat el manteniment de l’edifici de l’estació, cap gest en col·locar bastons a les rodes al desitjat soterrament. Veure-ho d’aquesta forma és un gest curt de mires i malintencionat.

L’enderroc de l’estació no es pot emmarcar ni excusar en cap altre concepte que en el de l’error polític, en el de l’oblit per falta d’interès i en el de la negació a assumir responsabilitats.

No comptar en el redactat del projecte del soterrament amb el manteniment de l’edifici de l’estació i negar el debat a la ciutadania sobre el futur de l’edifici, avui majoritàriament encara desinformada de l’enderroc, tan sols s’explica per qüestions polítiques: la por que l’Estat o la Generalitat reculessin i fessin un pas enrere en el finançament i, la por a endarrerir, més, el soterrament i negar-se l’èxit d’alçar-se com l’Alcalde del Soterrament.

Cap dels polítics responsables del soterrament van voler assumir el greu oblit i, tot i l’extens consens ciutadà que va comptar amb una amplíssima representació de les entitats santfeliuenques i un important grup de gent que reclamava mantenir l’estació, políticament sempre va haver-hi un no per resposta. Des de la plataforma, sempre hem exigit cercar alternatives a l’enderroc però durant tots aquests anys ha sigut com parlar a una paret. Un immens menyspreu al procés i al manifest promogut des de la ciutadania i les entitats de la ciutat en què es demanava mantenir l’estació. El tren de la política arrasa sense importar qui o que perd el tren.

El valor de l’edifici només el pot decidir la gent, ingredients per mantenir l’estació no en falten. L’arribada del ferrocarril va transformar el poble en una ciutat obrera, el modernisme va arribar a Sant Feliu en una vella locomotora de tren, la configuració dels carrers es vertebren a partir de l’estació del ferrocarril, etc. Ningú pot discutir que el vell i desbaratat edifici no forma part de les arrels de la ciutat.

Tweet

Ajuntaments democràtics. 40 de 40.

40 de 40. Es diu aviat i sembla un rodolí de novel·la romàntica, però pels 126 regidors i regidores que hem tingut l’honor de representar a la ciutadania de la ciutat que estimem i, contribuir entre tots a millorar la vida dels nostres veïns; per a nosaltres com dic, no passen sense més els 40 anys dels ajuntaments democràtics. Estic segur que tots nosaltres hem contribuït a ajudar a fer créixer la democràcia, sobretot els companys i les companyes de les primeres eleccions, i també malauradament, entre tots hem fet que la ciutadania s’aparti de la política. Bé, segur que no tot ha sigut com haguéssim volgut, però allà estàvem, representant als nostres veïns i amb la mà al cor us puc dir que sempre defensant el que pensàvem que era el millor per a tots i totes les persones que viuen a la ciutat.

40 de 40. 40 anys d’ajuntaments democràtics i 40 anys de dictadura. Que tot el que hem fet i com ho hem fet serveixi per als nous regidors que han de tirar endavant la ciutat que tenim. Res es fa per si sol. Per més que un s’assegui al ple, les coses no es fan soles, treballeu, mediteu, penseu, imagineu… La ciutat i les persones necessiten gent amb empenta, amb il·lusió, amb tenacitat, i sobretot deixeu-vos portar per l’estima cap a la gent. El que fem és per les persones, perquè la vida els hi sigui més fàcil.

A tu, Francesc Baltasar, només un Gràcies. Gràcies amb el cor. En el record, aquell dia que vas venir a l’esplai Sant Llorenç, on encara joves adolescents vam compartir una estona amb l’Alcalde de la nostra ciutat. Per mi, l’inici del començament. La democràcia és proximitat i jo, com molts d’altres hem après de gent com tu i l’Àngel Merino.

Tweet

Del Ser o no ser, a la ràbia o desesperació.

Cada matí el mateix ritual. Obrim els ulls, respirem, peus a terra, persianes obertes, saludem al nou dia... sense saber quin món ens trobarem en sortir de casa. Anem a la feina donant per fet que més tard o més d’hora tornarem a casa, saludarem als nostres, i esperarem pacients un nou despertar.

Mentre els dies van corrent i passen entre els fulls del calendari, gent com tu, i com jo; moren de fam, de guerres, de malalties; moren a mans de mercenaris, de soldats, de terroristes, de lladres, de revolucionaris, de maltractadors; moren en camps i platges llunyanes, moren en països en què no hem estat mai, moren al costat de casa... moren per falta d’aliment, per interessos de governants, per guerres que no entenem; moren per ser al lloc equivocat, per ser diferents, per creences antigues que algú els hi va imposar; moren i prou.

Sí, cada dia moren tantes i tantes persones, tantes i tantes vides perdudes, tantes i tantes esperances trencades... I nosaltres!, què fem que l’ànima ja no ens trontolla? què fem que la mirada se’ns cega?

És la impotència o l’acomodació, la que ens permet seguir el cicle de la vida com si res? Com si aquestes vides no fossin cosa nostra? Moren innocents als nostres mars, en guerres llunyanes o als nostres carrers, però ja ni ens molestem a pensar que podem fer alguna cosa i escoltem la veu que ens regala el que volem escoltar: la vida és així!

Doncs no! Ostres no! Em nego a creure, a pensar... que és cosa del destí, de la casualitat o d’un Déu còmodament assegut al seu sofà!

Tan sols la proximitat ens cabreja? Quina cuirassa aixequem que el valor d’una vida es limita a si coneixem a la persona o si ens sentim afectats. Collons! com si totes les morts no fossin tràgiques per una mare, per un pare, per un avi, per una germana, per un fill... o per tu.

Trist, molt trist és aquest món. Hem finiquitat l’era de la humanitat, però, quan ens hem llevat a l’era de la deshumanitat? Els governants del món, els influencers, els poderosos, els dictadors, ens han segrestat la vida, una vida que els hi pertany i amb la que juguen sense miraments.

Bon vent i Barca nova...

No, no defalliré. El dret a la vida i a la llibertat es guanya amb protestes, amb crits, amb solidaritat, amb tu, sí, amb tu. Sols no podem canviar-ho. Però junts, sí. Aixecat! Mira que és el que no t’agrada, busca altres com tu, no estaràs sol.

Tweet

Avui em sento molt trist

Avui em sento molt trist, com molts de vosaltres amb molta pena, tanta que no tinc esma ni per sentir ràbia, tan sols pena, una sensació que alguna cosa se’m trenca a dins.

Estic dolgut i espantat. Espantat per mi i per tots, pel que ha passat i pel que volien que passés. Enric Millo justificant-se: “Nos hemos visto obligados a hacer lo que no queríamos hacer". Perquè qui no vegi que entrar al bosc amb un llançaflames és premeditació i voluntat de fer mal, és que o bé és un ignorant o bé és un idiota.

Estic perplex, els escolto i no em puc creure que siguin capaços de negar el que ha passat Pocavergonyes! Com de recargolat s’ha de ser per negar el que ha vist tot el món? Com de mala persona s’ha de ser per justificar de “proporcional i professional” una càrrega pròpia del temps de la Dictadura?

A polítics, periodistes i ciutadans. Tots els que encara negueu, manipuleu o justifiqueu: la brutalitat, la desproporcionalitat, l’atac a persones indefenses amb un clavell o una papereta a la mà; tots vosaltres no us mereixeu el meu respecte.

Heu fet mal. El principal, el mal físic a 900 persones innocents, però també un mal moral amb una pena, difícil de suturar, a milers de persones que confiaven que la policia, fos la que fos, els protegiria de terroristes, de delinqüents, d’estafadors, de les males persones..., però mai hauríem pensat que aquests agents farien mal: a gent gran, a nens i nenes, a dones, a persones que l’únic que volien era expressar una voluntat col·lectiva, a disgust de molts però també amb la voluntat ferma de molts altres. Tan legítim és estar d’acord com en contra. Què no ha sigut la voluntat i l’esperança el que ens ha portat a aconseguir trencar tantes i tantes injustícies? Tant de mal us ocasiona que milions de persones pensin diferent que vosaltres?

I també pena per Europa. Aquesta maleïda Europa dels Estats que mai ha sigut, ni serà l’Europa de les persones. Aquesta Europa que abans d’obrir els ulls mira l’índex borsari. Aquesta Europa que dóna lliçons fora de les fronteres i amaga el cap fronteres endins. Tan preocupats que estaven per ser dignes de formar-hi part i ara gairebé se me’n refot si sóc o no sóc ciutadà europeu.

Amb el desig de què tots els ferits, ciutadans i policies, es recuperin bé. Avui és un dia trist per Catalunya i per Espanya.

Tweet

Als meus amics

Aquestes quatre línies escrites amb el cor, però ben meditades: van per l’Amistat. L’Amistat entesa com el compromís de dues persones sense condicions, sense mitges tintes, sense lletra petita, sense clàusules terra, sense data de venciment. L’AMISTAT, sí, en majúscules, forjada amb l’acer més resistent, sense cadenes ni obligacions.

Durant la vida de tot home o dona es passa per moltes etapes i circumstàncies: canviem, madurem, però hi ha sentiments que no controlem, ens enamorem, però també ens desenamorem, agafem gustos, però també els perdem. Tanca els ulls. Pensa per un instant en un amic o una amiga, no en aquell amb qui rius fent un cafè, o en el que passes una bona estona a la feina, pensa en un veritable ‘Amic’, a qui no li discutiries res del que et demani, a qui li explicaries el teu secret més amagat. Busca’l al teu interior, perquè la veritable Amistat no està a la superfície, sinó en el lloc més profund del teu cor, a cops amagada, a cops oblidada. El tens! L’has trobat!, pensa què faries si aparegués de cop i volta, i et necessités.

Certament l’amistat no és cega, però tampoc és beneita, no es pot comprar, ni la regalen, el vincle invisible que uneix els veritables amics és gairebé màgic i no atén a raons ni a les lleis de la física.

Tweet

L'apunt de Fetalsbarris: Les Grases

Vaig néixer a les portes del nou segle. Així doncs, si fos com tu, aviat compliria la majoria d’edat, però sembla que pel que fa als barris encara em queda veure passar moltes coses al meu voltant. Sense anar gaire lluny, el meu veí barri de la Salut en porta ja uns quants a sobre d’ençà que va néixer pels volts dels anys 60, i encara li queda molta traca per viure. Perdoneu!, permeteu-me que em presenti. Em dic barri de les Grases de Sant Feliu de Llobregat i d’aquesta meravellosa ciutat, al cor del Baix Llobregat, sóc el més petit de vuit germans. Els meus pares em van fer amb presses quan pels volts dels 90, la ciutat es va despertar convertida en una obra gegantina, plena de grues, maons i camions. Les meves primeres passes les vaig donar a l’escola bressol al costat de l’ampliació del barri Falguera i del nou barri de Mas Lluí. En poc temps la ciutat es va plantar a prop dels cinquanta mil habitants i com tot el que es fa a corre-cuita… Bé, ja m’enteneu!

Un moment que pujo la persiana. Ja està. Com us deia, el que més assaboreix la gent que hi viu és aquell primer instant del matí, gairebé màgic, quan acabats de despertar, obren la persiana i de cop, una immensa claror brolla a totes les cases del barri. Quan em desperto i obro els ulls; veig davant meu els altius arbres amb les seves branques tremoloses pel vent, i escolto el cant dels ocells que ben, ben d’hora vénen a picotejar per la gespa dels jardins. Us puc ben dir que sóc el barri més tranquil de la ciutat. 

I parlant d’ocells, em pots fer el favor d’avisar l’ajuntament perquè em treguin de sobre la plaga de coloms? Amb les seves cagarades m’embruten els carrers i els balcons. A més, són font de malalties i em preocupen molt els nens i les nenes que juguen a la plaça.

Les meves arrels són pageses. Doncs vaig néixer sobre unes terres cultivades amb la suor de molts santfeliuencs. L’endemà al meu naixement, van començar a arribar els primers veïns i veïnes, amb les il·lusions posades en la seva nova llar. La majoria eren parelles joves, algunes que per primera vegada tenien una casa pròpia i d’altres que ja portaven mainada. Sé, de bona tinta, que molts d’ells ja venien d’altres barris de la ciutat. 

Si les meves virtuts són la tranquil·litat i la verdor dels meus jardins, us he de dir que vaig néixer amb una cicatriu. Qui em va donar forma no va pensar que pels dos carrers principals hi passarien centenars de camions i els sorolls no deixarien descansar a molts dels meus veïns. Per sort, ara les coses estan més tranquil·letes. Tu mateix ho pots comprovar en passejar pels caminets serpentejants entre els blocs de pisos, envoltat dels millors espais verds de la ciutat. Res, que no tinc àvia! Sóc el barri ideal per viure! Net, cuidat, tranquil…

La meva vida ha estat plàcida. A peu de Collserola, envoltat de natura, ja us podeu imaginar! Tan sols els primers anys, la cimentera em va causar greus molèsties i alguna que altra esbroncada amb algun polític, quina mala idea va tenir quan va decidir que es construiria un túnel. Sí, sí, un túnel. Sort que el moviment veïnal va aconseguir aturar el projecte.

La veritat és que no em puc queixar dels meus inquilins. Com a barri jove que sóc, la gent que hi viu ha crescut al barri, l’Adrià, la Mercè, el Pedro, en Miquel, la petita Carlota… La majoria van arribar joves i han tingut una bona fornada de nens i nenes que quan arriba el bon temps, canalla i famílies, s’apleguen a la plaça, convertida en el punt de trobada. I parlant de la plaça. Els meus pares li van posar el nom de Llibertat i perquè les noves generacions ho sàpiguen, una senzilla placa a l’entrada ret homenatge als defensors que van lluitar per la llibertat de la qual ara gaudim. La placa duu el nom dels santfeliuencs que van ser confinats al camp de concentració de Mauthausen. I si de símbols parlem, un detall més. Una centenària olivera ens diu que la Llibertat vol ser sinònim de Pau, i a una cantonada de la plaça ens vol recordar que el barri va plorar per la guerra de l’Irak, i per totes les guerres del món. La meva gent és solidària i va sortir als balcons per reclamar que s’acabés d’una vegada per totes aquella guerra, i per commemorar-ho van plantar l’olivera en senyal de l’anhelada Pau. 

Els primers anys feia falta polir alguns detalls, sí home!, de les presses que us parlava abans. Gràcies a l’Associació de Veïns em van posar un lloc perquè els més menuts poguessin gronxar-se i jugar. Ah!, i pels no tan menuts, van demanar una pista per jugar a jocs de pilota, amb cistelles de bàsquet i porteries. I més tard vindria el pipi-can i les queixes perquè l’ajuntament acabés el Roserar, ara joia de Sant Feliu, però que va costar que s’obrís al públic. 

Perquè si d’alguna cosa em puc sentir orgullós, és del meu Roserar. El Roserar de Dot i de Camprubí, acull en els seus jardins les roses dels nostres roseristes il·lustres, i és un espai dedicat al símbol i identitat de la nostra ciutat. Als matins el miro i el veig trist, sabeu per què? Em pregunto perquè no hi ve més gent a visitar-lo. Hauríeu de saber com pot ser de meravellós llegir un llibre envoltat de les olors de les millors roses del món. Pregunteu als Amics de les Roses, ells us podran dir el nom i l’origen de cada rosa de cada racó. I a les escoles, els hi podeu dir que el Roserar plora perquè els nens no vénen a visitar-lo.

Tothom em té per un barri tranquil on es respira, a més d’aire pur, molta pau. La gent que ha vingut al meu bressol ho ha fet buscant un lloc per viure-hi fora del tràfec i del soroll. A més de tranquil, sóc un barri verd, encara que per paradoxes de la vida, molts dels que viuen aquí pugen i baixen en cotxe. 

Durant el dia gairebé tothom marxa. Els que poden a treballar, perquè la crisi també va fer molt de mal a les famílies del barri, i els nens i els joves a estudiar per fer-se personetes amb futur, però a les nits tots tornen a la llar. Els caps de setmana fugen com pardals i em quedo tranquil·let i relaxat. 

Vaig néixer amb carències, potser degut a la poca gent que hi viu, diuen que no són prou veïns per atreure el petit comerç. Tan sols un parell de bars i un forn de pa, amenitzen la vida al barri. 

Si em pregunteu què demano per quan sigui gran? Em faria molta il·lusió tenir més transport públic per facilitar una mica la vida dels veïns i veïnes, unes aules perquè els joves estudiants puguin gaudir d’un espai per trobar-se i estudiar, i ja posats que se’n recordin de mi i facin activitats a la plaça; en què penso? Home! Doncs potser un mercat de tant en tant, un dia de teatre a l’aire lliure o cinema a la fresca…

Tweet