La introducció de l’uniforme a les escoles públiques sorgeix cada any quan s’apropa un nou curs escolar però per primer cop sacseja els valors del nostre sistema educatiu públic. Als alumnes de l’escola Màrius Torres se’ls obliga a vestir d’uniforme, els nens amb pantalons i les nenes amb faldilles. Segons el director l’ús de l’uniforme dignifica i dóna prestigi a l’escola; una forma de mesurar l’excel•lència de l’educació per l’embolcall i no pels resultats. Tot i que la mesura va ser adoptada amb el consens de la majoria de pares i mares d’alumnes, no passa per alt que quasi el 90% dels alumnes són immigrants i que en els seus països l’uniforme és un costum estès a les escoles. El context social d’aquesta escola pot haver donat lloc a una decisió controvertida: tenen cabuda en el sistema educatiu públic la imposició de l’uniforme i la diferenciació de sexes?
Darrera l’actual crisi econòmica l’empresa agafa més força amb l’argument que l’uniforme suposa un estalvi per a les famílies. Els partidaris afirmen que fomenta la igualtat i una millor integració de tot l’alumnat perquè serveix per llimar les diferències econòmiques en la forma de vestir, evitant així que els alumnes de les famílies amb menys recursos se sentin discriminats. Les famílies alegen que representa una manera pràctica de vestir els fills i filles cada dia per anar a l’escola i que millora la convivència entre pares i fills a l’evitar disputes i maldecaps.
L’uniforme irromp a l’escola pública com el paradigma de vestir: transmet imatge, concilia la vida familiar, afavoreix l’estalvi i sobretot fomenta la igualtat. Però com diu la Núria: “Igualtat seria que tothom tingués les mateixes oportunitats, tothom tingués dret a anar a les mateixes escoles, tothom tingués el dret a tenir la millor mestra, ... i molts més tothoms que faria que tots els escolars tinguessin les mateixes oportunitats”.
Igualtat no és vestir tots iguals. I és que l’obligació de la uniformitat en la forma de vestir no fa iguals als alumnes però sí menysté la seva pròpia personalitat.
Sexisme a les aules
La imposició de l’uniforme va acompanyada de criteris sexistes, com la decisió d’obligar a vestir faldilla a les nenes. Després de molts anys de lluita contra els models que inculquen diferències en l’educació dels nens i de les nenes: rosa o blau, cotxets o cuineta, pilota o corda, ... ara es volen imposar diferències en la forma de vestir? Em pregunto què opinen els defensors de la mesura si fossin elles o les seves les dones les que es veiessin obligades a portar faldilla a la feina. Pensarien de la mateixa forma o es tractaria de discriminació de gènere?
Em resulta sorprenent que des d’alguns sectors que volen imposar la faldilla a les nenes quan es tracta del vel islàmic o hijab, peça que cobreix els cabells, defensen la seva prohibició en nom de la igualtat i la dignitat de les dones.
Educar en convivència
Per altra banda existeix un creixent descontentament a les escoles perquè la forma de vestir dels joves, la moda d’ensenyar la roba interior o els escots massa pronunciats, no són les més apropiades per anar a l’escola. I es veu en l’adopció de l’uniforme una forma pràctica per eradicar indumentàries inadequades i una solució fàcil per resoldre els problemes de concentració i atenció a les classes.
Però no és un problema que s’hagi de resoldre obligant a portar uniforme. És un tema de convivència que cal resoldre amb les famílies i els propis alumnes. Vivim en societat i estem condicionats per unes normes de comportament i l’escola no està fora d’aquestes. Per al bon funcionament de les classes pot ser necessari establir unes normes de vestir, no una obligació però sí uns criteris de com anar vestits a l’escola. Som les famílies i els educadors els qui hem de vetllar perquè els joves s’eduquin en el respecte als companys i a l’entorn on desenvolupen l’activitat.
L’uniforme no és la solució
No es pot abordar la imposició de l’uniforme simplement per resoldre un problema de convivència a les aules, per una qüestió d’economia familiar o per fomentar una aparent igualtat.
L’ús de l’uniforme no pot ser obligatori, ni tan sols per decisió del consell escolar com proposa la consellera Rigau. En tot cas ha de ser una mesura voluntària de les famílies, les qual han de poder decidir individualment com van a classe els seus fills i filles. I mai una imposició d’una vestimenta diferent per a nens i per a nenes. L’escola pública no ha d’inculcar valors sexistes i diferenciadors entre gèneres.
Avui una amiga meva, a la qual, per cert, ja fa temps que li dec una trobada (perdona’m, Vicky), m’ha fet arribar un article molt interessant. Pertany al bloc d’en Jaume Soler i m’ha semblat tan aclaridor, que m’ha empès a escriure aquest article.
ResponEliminaNo és un tema que sigui nou per a mi, i suposo que tampoc no ho serà per a vosaltres. De fet, es reprodueix en la nostra societat amb una certa recurrència. Enguany, un cop més, va reaparèixer a l’inici del curs i el vam poder llegir a la premsa i sentir a la televisió. Per desgràcia, l’allau de notícies que ens té tan entretinguts darrerament (pensem en tisores, en quiròfans buits, en gent sense feina i, com a colofó, en el pertinaç color blau que s’ha apoderat del mapa) pot fer-nos deixar de banda alguns afers que, circumstancialment, semblen poc importants. [+]