Redistribuir el treball i la riquesa

Una de les reflexions més profundes que hem de fer com a societat és el model econòmic i laboral que volem. La pregunta a respondre és: Com volem viure? El Kit de la qüestió està a saber si “vivim per treballar o treballem per viure.”

En plena voràgine per la competitivitat i el creixement econòmic, l’oligarquia econòmica ens veu a la classe treballadora com a recursos que vivim per treballar i tant els hi fa en quines condicions vivim. Els que no són productius o necessaris, són engolits pel sistema i apartats de la maquinària, condemnats a malviure subvencionats i agraïts: l’atur condemna a l’exclusió social. Ens hem de conformar amb l’statu quo establert? Els treballadors som la majoria social d’aquest país i si ens mobilitzem, tenim la força per provocar un canvi de rumb i lluitar pel dret a treballar i a viure en condicions.

L’estabilitat social entre la classe treballadora i l’oligarquia econòmica i política es basa en què l’Estat garanteixi els drets fonamentals: accés al treball, a l’habitatge, a l'ensenyament, a la sanitat. Però si l’acord es trenca, res ens ha d’impedir lluitar pel dret a un treball digne i a una vida en dignitat. L’estament econòmic sotmet als treballadors a un espoli que augmenta les desigualtats de classes i d’oportunitats: els rics cada cop són més rics, mentre els pobres són cada cop més, i més pobres.

Amb l’actual model econòmic, productiu i laboral mai més s’aconseguirà crear llocs de treball per a tothom. El repte de què tota la població tingui feina és inassolible i només pot anar en la línia de crear llocs de treball low cost: barats, inestables i precaris. La reforma laboral no ha aconseguit reduir la desocupació i només ha servit per protegir els interessos de la noblesa econòmica i augmentar les diferències socials.

En aquesta conjuntura s’han d’escriure noves regles de joc per consensuar un pacte pel treball, on tothom pugui tenir accés a un treball que li permeti viure amb dignitat; sense almoines en forma de caritat, subvencions o xecs de renda mínima. No podem permetre que una minoria visqui en la riquesa mentre una gran part de la població viu en condicions precàries, en la pobresa o en la marginació. Cal que com a societat ens imposem uns mínims raonables de subsistència i uns màxims ètics i morals. Ja no es poden justificar les desigualtats amb el “qui més té, paga més“ i hem d’imposar un límit a l’enriquiment, distribuir amb més justícia la riquesa i reduir les desigualtats socials.

Reforma rere reforma, l’oligarquia econòmica protegeix els seus guanys i imposa un model laboral beneficiós pels seus interessos on l’ocupació és bona a qualsevol preu. Un model que amb la justificació del creixement econòmic: salva bancs i desnona gent, beneeix la productivitat en detriment de l’ocupació, condona el frau fiscal mentre restringeix els subsidis d’atur, etc.

L’única fórmula capaç de satisfer la necessitat d’un lloc de treball per tothom, és treballar menys per treballar tots; repartir el treball perquè tots i totes tinguem feina. Amb la reducció de la jornada laboral de 40 hores setmanals es crearien nous llocs de treball i hi hauria més oportunitats de trobar feina. Una recepta, tres conceptes: reduir la jornada laboral, acabar amb les hores extres i rebaixar l’edat de jubilació als 65.

L’objectiu principal és reduir el desequilibri social i acabar amb l’exclusió social, amb el teló de fons que serveixi per redistribuir la riquesa i millorar la relació entre el temps de treball i el temps familiar per una millor conciliació laboral i familiar.