Minireflexió: “Aules asfixiants: una vergonya que afecta mestres i infants”

Imatge generada per IA

A les escoles públiques, centenars de nens i nenes passen hores en aules on la calor és insuportable. Ho fan al costat d’una mestra que, tot i l’ambient asfixiant, continua educant amb estima i vocació. No és cap exageració: és el dia a dia a moltes escoles de Barcelona i d’arreu. Mentrestant, altres treballadors públics, gaudeixen d’espais climatitzats. Algú s’imagina un funcionari treballant a 35 o 38 graus, sense aire condicionat, amb les finestres tancades i la suor regalimant-li pel front? Doncs això és exactament el que viuen mestres i infants cada dia de calor a les aules. I no, no és només una qüestió de comoditat. És una qüestió de salut, de dignitat i de condicions mínimes per poder aprendre i ensenyar.

És inadmissible que, en ple segle XXI, les escoles públiques continuïn sense sistemes d’aire condicionat. Aquesta situació representa una clara discriminació envers el col·lectiu docent i l’alumnat de l’escola pública. Per què aquesta deixadesa? Existeix algun altre edifici públic on això sigui tolerable? A l’àrea metropolitana de Barcelona, durant els mesos de juny i setembre, les temperatures màximes solen superar els 30 graus i sovint arriben a més de 35 en dies de calor. A dins de les aules, sense ventilació ni aire condicionat, es poden assolir fàcilment els 38 graus o més, condicions que superen de llarg qualsevol límit raonable per a un entorn d’aprenentatge saludable. Les conseqüències són evidents: els infants s’arrosseguen per terra, s’estiren damunt les taules, es mostren irritables i desganats. Alguns, amb galtes vermelles i la roba enganxada, es queixen: “Per què no poses l’aire?” o “Mira, estic mullat”, mentre s’assenyalen el clatell o les gotes que els cauen per la cara. I la resposta és tan senzilla com colpidora: no n’hi ha. I encara sorprèn més quan alguns pares i mares pregunten, incrèduls: “Ah, però no teniu aire?”

El problema no és només dins les aules. Els patis, que podrien ser un espai per respirar i córrer, tampoc no estan preparats: sense ombres, sense arbres, sense cap sistema per fer més suportable el sol abrasador del migdia. Ens diuen que no hi ha pressupost per tendals ni per equips de climatització. Però això és una gran mentida. El problema no és econòmic, és de voluntat i de prioritats. Algunes administracions, per tapar la vergonya, han començat a enviar ventiladors. Sí, ventiladors com els que tenim a casa. De debò algú creu que això pot alleujar la calor infernal d’una aula amb 25 infants? Els nens i nenes i les mestres no tenen els mateixos drets que els polítics que decideixen no invertir en sistemes de climatització per a les escoles, però sí per als edificis on ells treballen?

Per si això no fos prou, moltes famílies, a través de les AFAs, acaben pagant de la seva butxaca la instal·lació d’aires condicionats o ventiladors per garantir una mínima qualitat dins les aules. És a dir, allò que hauria d’assumir la mateixa administració pública, ho cobreixen les famílies amb diners propis. Però què passa amb aquells centres on el nivell econòmic de les famílies és més baix i no poden permetre’s aquest esforç? Aquí és on la discriminació educativa es fa més evident: quines escoles poden oferir aire condicionat als seus infants i quines no? I aquest no hauria de ser mai un criteri de desigualtat dins l’educació pública.

Les mestres, majoritàriament dones, carreguen aquesta situació com tantes altres, amb professionalitat i compromís, malgrat que molts sovint ignoren la realitat que viuen. Però això no pot continuar sent normal. No podem permetre que el que mai toleraríem als nostres llocs de treball sigui acceptable a les escoles dels nostres fills i filles. Aquesta situació no només és injusta, és una vergonya.

Minireflexió: "Indignant situació a urgències"

Imatge generada per IA

Avui m’ha tocat, com a molts altres, passar hores al passadís d’urgències de l’Hospital Broggi de Sant Joan Despí. Pacients apilats en lliteres, sense privadesa ni condicions mínimes de confort, mentre els familiars estem de peu, estorbant el constant anar i venir del personal sanitari, les lliteres i els equips. No hi ha espai, no hi ha confort, i el més trist és que no sembla que hi hagi solucions a la vista per a aquest problema que fa anys que persisteix.

És molt trist veure com persones vulnerables han d’esperar hores en condicions tan indignes. El personal sanitari fa el que pot, però clarament està desbordat. Fins quan seguirem tolerant aquesta situació?

Sembla que la solució ha de passar per construir hospitals amb més passadissos, això sí, que siguin més amples, per poder-los atestar de lliteres, malalts i familiars… i estalviar en habitacions i sales d'atenció.

Per a l’Estat hauria de ser una prioritat garantir la salut dels seus ciutadans. És hora que habilitin més recursos i prioritzin la sanitat i la dignitat dels pacients. El record del COVID sembla haver-se esvaït per a les administracions, mentre que les necessitats que vam detectar fa 5 anys segueixen sense resoldre’s.

Minirreflexió sobre la tecnologia i la criança

Avui voldria compartir una reflexió que em genera perplexitat i certa inquietud. No és la meva intenció jutjar ningú, però sí expressar una preocupació que considero important. Parlo des de la meva experiència com a pare de dos fills, un de 26 anys i un altre de 22.

Quan la meva parella i jo vam decidir ser pares, la tecnologia encara no ocupava tant espai en les nostres vides com ara. Segurament, com a pare, hauria pogut fer-ho millor o simplement diferent. Però del que n’estic segur és que tots dos vam assumir des del primer moment que ser pares implicava un compromís ferm amb la seva cura i educació. Això vol dir dedicar-los temps, compartir moments i posar-los al centre de les nostres prioritats. Al cap i a la fi, la família és un equilibri entre els espais personals i el nosaltres col·lectiu.

Per a mi, tenir fills sempre ha significat donar, estimar i educar. I és evident que cadascú reparteix aquestes dosis segons el seu criteri, disponibilitat i circumstàncies.

Aquest cap de setmana, en un lloc qualsevol, vaig viure una escena que em va deixar pensatiu: dos adults i una nena d’uns tres anys asseguts al voltant d'una taula. I, per descomptat, un mòbil al mig. No puc negar que la tecnologia ha estat un gran avanç per a la humanitat, però també pot ser un gran retrocés per a l’educació dels infants quan se’n fa un mal ús. Durant gairebé dues hores, els dos adults estaven absorts en les seves coses, sense cap mena d’interacció amb la nena. Ella, sola, sense una mirada, sense una paraula, només envoltada pel silenci i el fred reflex d’una pantalla.

El paper de les pantalles en la criança

Aquesta situació és cada cop més habitual en el nostre dia a dia. La tecnologia sovint fa de mainadera i substitueix l’atenció que mares i pares haurien de dedicar als fills. Les pantalles es fan servir per calmar, com a recompensa o com a via d’escapament per no haver de gestionar les demandes dels infants. Això allibera l’adult, però també els priva d’oferir l’atenció i la presència que els nens necessiten.

El joc actiu i la interacció amb els pares són fonamentals per al desenvolupament emocional i cognitiu dels infants. No hi ha pantalla que substitueixi una conversa, una rialla compartida o una estona de joc.

Cadascú és lliure de criar els seus fills com consideri millor. Però jo tinc molt clar que ser pare o mare és estar present, compartir, escoltar i acompanyar. És una llàstima que, sovint, la immediatesa de la tecnologia ens allunyi del més essencial: les persones que tenim al davant.

Minireflexió sobre la consulta ciutadana per reconstruir l’edifici de l’estació del tren

Fa alguns anys en Fernando Pintado, subdirector general de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya de 2004 a 2011, m’explicava que les regles d’una consulta ciutadana les posa qui la convoca. Recordo que vam discutir molt sobre aquesta qüestió, fins a arribar a la conclusió que estem comentant avui: qui convoca la consulta, marca el què i el com de la consulta, és a dir, allò que té un nom malsonant, “les línies vermelles”. Jo diria que sembla un eufemisme polític que vol dir que pregunto el que em dona la gana i el que no, no deixo que la ciutadania opini.

Referent a la consulta ciutadana que convoca l’Ajuntament de Sant Feliu i que fa referència a la reconstrucció o no de l'edifici històric de l'estació del ferrocarril de mitjans del segle XIX. Començaríem per analitzar la pregunta:

1. La Plataforma Salvem l'estació agrupa un bon grapat d'entitats i associacions de Sant Feliu, i a molts veïns i veïnes de la nostra ciutat. En un procés de consulta ciutadana que ha de decidir el futur de l'estació del tren, de veritat creieu que no s’ha de convidar a la Plataforma a participar en el procés? O tractant-se d'un element important del patrimoni de la ciutat, tampoc hi ha d'haver representants de la Comissió de Patrimoni de l’Ajuntament de Sant Feliu? Aquesta comissió és la organitzadora de la Setmana del Patrimoni, però no té veu en una consulta transcendental en el futur de la ciutat i que també farà referencia al patrimoni local?


2. Ara les respostes: innòcues, transparents i sense dirigir: de veritat creieu que les dues respostes possibles són equitatives?, com és possible preguntar entre fer un collage de fotos a la nova estació o reconstruir un edifici històric del patrimoni de la ciutat? Algú proposaria en una consulta escollir entre fer la volta al món, amb totes les despeses pagades per a dues persones, o un passeig per Collserola?

No sigui per arguments, o em diran que critiquem per criticar i que fem demagògia. Quan s'ha fet a Sant Feliu una consulta sobre una inversió d'un futur equipament per a la ciutat i el seu cost? Casal de Joves, reforma del Centre Cívic de Roses, reforma del Mercat Municipal, o els 4 milions d’euros de la reforma de l'Ajuntament! Amb això no vull dir que estigui a favor ni en contra, dic el que dic: a totes totes, les persones consultades per la Plataforma tenim la sensació que l'Ajuntament ja ha escollit l'opció que voldria que surti a la consulta ciutadana; i això no seria participació!, oi!

Ah! i sobre la composició de la comissió de seguiment del procés! Anem a pams. Quan un jutge s'ha manifestat en contra d'un cas que ha de jutjar, no queda "inhabilitat"? Aquest criteri creieu que no s'hauria de complir en les persones escollides per vetllar pel procés? A priori, tots aquests elements no donen tranquil·litat. Ja se sap que no tan sols s’ha de ser honrat, sinó que ho ha de semblar. És una reflexió!

Minireflexió: "No tot si val per defensar la llibertat"

Sorprès, esbalaït, desconcertat, esmaperdut, garratibat... Emprenyat! Aquest és el sentiment que molts estem digerint per la culpa d'una cremor a l'estómac al veure com la calma de les manifestacions pacífiques salta pels aires quan una minoria "vandàlica" ocupa els carrers i centra el debat i el focus mediàtic.

Després de molts dies de protestes arreu del país, on centenars de persones hem expressat la ràbia, l'emprenyament i la necessitat de rebolcar-nos contra el que és un atac a la llibertat d'expressió; després de la "tempesta democràtica" arriben els aldarulls i la violència incontrolada, com aus carronyeres contra el sistema.

Els mitjans i la societat han focalitzat l'atenció en dos pols: per una banda en els esvalotadors i per l'altre en l'actuació d'alguns agents dels mossos d'esquadra, obviant el que hauria de ser l'element generador del debat: milers de persones manifestant-se per reclamar un dret inalienable a la democràcia com és el dret a opinar sobretot i tots, sense por a repressió; això sí, sempre que no atempti contra la dignitat d'altres col·lectius o persones; perquè la llibertat d'un individu no pot estar per sobre de la dels altres.

La violència no és la solució

Per més comentaris a favor de les protestes o justificant els actes vandàlics, no trobo arguments que em facin veure cap indici de legitimitat en cremar, destruir o apedregar, per més indignació que atresorin o més raons que enarborin els protagonistes. Són actes vandàlics i no els poden permetre ni legitimar.

Els mossos no són el problema

Com la Dory a "Buscant en Nemo", la mostra memòria és fràgil. De l'actuació dels mossos durant els sagnants atacs de Barcelona i Cambrils, o dels càntics "Els Mossos seran sempre nostres" o "Els Mossos són la nostra policia", cridats a cor trencat durant el referèndum de l'1 d'octubre en què el cos va impedir en molts col·legis electorals la brutalitat de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil contra molts dels que estaven allà per defensar el que considerem un altre dret fonamental de la democràcia com és el de votar; hem passat a criminalitzar-los per defensar-se i defensar-nos dels radicals. Cal demanar responsabilitats si hi ha hagut negligències, però cal recordar qui són els "dolents"?

Com a ciutadans que volem viure en una societat en harmonia i amb normes de convivència hi ha dues màximes de les quals no podem defugir: la no-violència i la llibertat d'expressió. Per defensar-ne una no podem arrossegar-nos en l'altre.

Minireflexió: "La desafecció, el virus de la democràcia"

Més enllà dels guanyadors, dels blocs i dels pactes, el gran guanyador de les eleccions al parlament de Catalunya és la desafecció amb un 46,48% de "no vots"; i això sense comptar amb els vots en blanc i els vots nuls.

Sí de participació parlem; el 53,52%, al tancament de les urnes, és la més baixa dels darrers quaranta anys, però més enllà dels titulars cridaners, aquesta xifra no està gaire per sota del 54,87% de l'any 1992 o, de les més recents de l'any 2010amb un , 58,78%. Ara bé, cap d'aquests dos processos electorals es va celebrar sota la por a la pandèmia.

Si analitzem la mitjana de la dotzena d'eleccions al parlament de Catalunya des de l’any 1980, la participació ha passat del 63,5%, de mitjana, al 53,52% de les eleccions del passat 14 de febrer. Un 10% de pèrdua de vot! Si a l'hora de fer la mitjana traiem les eleccions del 2012, 2015 i 2017 polaritzades pel procés d'independència, i que va suposar que al 2017 s'arribés a una màxima de participació record del 79,09%, aleshores la mitjana de participació se situa en el 59,23%, només 5,71% més alta que la participació de la jornada de diumenge.

Les dades demostren que no estem tan lluny de la participació "normal" a unes eleccions al parlament de Catalunya. El que ha de centrar el focus és sí participacions tan baixes es poden considerar amb certa legitimitat per una democràcia consolidada. Els partits fugen d'estudi i no sembla que facin cap esforç per canviar una dinàmica en la qual ells són la causa, i no aporten solucions per aquest contagiós "virus" de la desafecció i la desconfiança. En els darrers anys hem escoltat molt sovint a uns i altres fer referència a legitimar referèndums superant el 50% dels vots; però que passa quan el 46,48% de la població no participa! Quina lectura cal fer quan gairebé la meitat de la població decideix que no l'afecta la política o que no troba cap proposta que li sigui atraient? Al virus de la desafecció només se'l pot combatre amb la vacuna d'implicar a la ciutadania en la presa de decisions.