El passat 16 d’octubre l’Ajuntament de Sant Feliu va inaugurar l’escultura “El cor dels arbres” de l’artista Jaume Plensa. L’obra representa tres homes asseguts abraçant la natura i són un homenatge als grans compositors de la història de la música.
L’escultor cedeix el aquest conjunt escultòric a l’Ajuntament en substitució de l’obra “L’armari del desig” instal·lada l’any 1998 a la plaça de la Vila, també del mateix artista.
Hi havia una vegada a la capital de la comarca, una plaça amb una font. Durany anys, plaça i font van anar unides al teixit social de la ciutat, lloc de trobada i de relació entre veïns i veïnes. Aquest indret al bell mig de la vila complia una funció de relació social i era també espai de passeig i d’esbarjo.
Des del 1928, any en què es va inaugurar la font, la plaça ha estat remodelada en diverses ocasions. Racó ple d’història és conegut pels santfeliuencs i santfeliuenques l’època en que la font lluïa una escultura amb el bust de la República que donava nom a la plaça, actualment de la Vila.
Palangana’60
La primera reforma es va fer als anys 60 quan es va substituir la tradicional font. La plaça perdia un signe d’identitat i en el seu lloc es va instal·lar un brollador d’aigua, que popularment va ser conegut com “la palangana”, i un estany amb peixos de colors. Recordeu l’estany?, sempre envoltat pels nens i nenes que s’apropaven amb molles de pa a observar com els peixets treien el cap. Els diumenges tocava vicaria i els enamorats posaven davant del brollador per a la posteritat. D’aquella època molts teniu fotografies amb la palangana al darrere, oi que sí?
La remodelació també ens va portar un enrajolat blanc i vermell. Recordo moments de la meva infància corretejant i saltant per aquelles interminables ratlles blanques i vermelles: -jo vaig per les blanques!, -jo per les vermelles!. El canvi va deixar la plaça sense font però en el seu lloc, l’estany i l’enrajolat seguien complint la funció social i de punt de trobada. Eren el nou epicentre de la ciutat.
Armari’90
A finals dels anys 90, es va dur a terme una nova reforma per adaptar la plaça als nous usos socials. La ciutat havia crescut, es multiplicaven les activitats populars i les celebracions de les colles de la ciutat feien petita l’antiga plaça. Era necessari la supressió de les barreres arquitectòniques i l’ordenació dels elements que van configurar la plaça com un únic espai per a ús de vianants tal i com la coneixem avui dia.
La transformació de l’antiga plaça en un espai diàfan va suposar l’eliminació del brollador i de l’estany, dels peixets de colors i de les ratlles blanques i vermelles. La nova plaça era un espai modern i com a tal necessitava un toc d’estil que va arribar de la mà de la primera escultura urbana a la nostra ciutat.
“L’armari del desig”, una escultura freda, sense encant, arraconada en un costat de la plaça juntament amb un petit bassal d’aigua. Des del començament la nova escultura que presidia la plaça de la ciutat va despertar poques simpaties.
Ninots’2009
Finals del 2009: ni font, ni estany, ni bassal d’aigua. Amb més detractors que admiradors arriba la substitució de l’armari per una nova escultura, què dic una, tres escultures pel preu d’una: “El cor dels arbres”. A la plaça de la Vila ja no hi ha res que recordi què un dia en el centre de la vila hi va haver una font.
Polèmica i nocturnitat
L’Ajuntament sense cap motiu aparent, sense cap necessitat decideix de la nit al dia substituir l’armari per tres ninots de bronze. De tots i totes és conegut el rebuig que ha generat durant els darrers anys l’escultura de l’armari que pocs trobaran a faltar, però i la nova escultura, arribarà al cor dels santfeliuencs i santfeliuenques?.
A la ciutat s’inicien processos participatius segons per a quins temes però segons per a què no es té en compte l’opinió de la ciutadania. El canvi d’escultures s’ha portat en silenci. Un tema controvertit en el que la ciutadania ha mostrat interès no és pot fer d’amagat quan la ciutat disposa de mecanismes de participació i consells territorials, on debatre propostes i escoltar les aportacions dels ciutadans i ciutadanes.
No crec que les noves escultures siguin adequades per a una espai públic tan transitat. La plaça no és el lloc per a escultures de disseny, potser en un altre indret, però no a la plaça de la Vila on sentiments, història i records es barregen i fan de Sant Feliu una ciutat que mira endavant però què vol conservà el seu passat.
Què voleu que us digui, potser sí que tinc una mica de nostàlgia de la plaça que jo vaig conèixer, però a mi m’agradava passejar-m’hi, seure tranquil sota dels grans plataners, escoltar el so de l’aigua. Aquella plaça tenia caliu.
amb l’opinió de tots i totes, fem +santfeliu
L’escultor cedeix el aquest conjunt escultòric a l’Ajuntament en substitució de l’obra “L’armari del desig” instal·lada l’any 1998 a la plaça de la Vila, també del mateix artista.
Hi havia una vegada a la capital de la comarca, una plaça amb una font. Durany anys, plaça i font van anar unides al teixit social de la ciutat, lloc de trobada i de relació entre veïns i veïnes. Aquest indret al bell mig de la vila complia una funció de relació social i era també espai de passeig i d’esbarjo.
Des del 1928, any en què es va inaugurar la font, la plaça ha estat remodelada en diverses ocasions. Racó ple d’història és conegut pels santfeliuencs i santfeliuenques l’època en que la font lluïa una escultura amb el bust de la República que donava nom a la plaça, actualment de la Vila.
Palangana’60La primera reforma es va fer als anys 60 quan es va substituir la tradicional font. La plaça perdia un signe d’identitat i en el seu lloc es va instal·lar un brollador d’aigua, que popularment va ser conegut com “la palangana”, i un estany amb peixos de colors. Recordeu l’estany?, sempre envoltat pels nens i nenes que s’apropaven amb molles de pa a observar com els peixets treien el cap. Els diumenges tocava vicaria i els enamorats posaven davant del brollador per a la posteritat. D’aquella època molts teniu fotografies amb la palangana al darrere, oi que sí?
La remodelació també ens va portar un enrajolat blanc i vermell. Recordo moments de la meva infància corretejant i saltant per aquelles interminables ratlles blanques i vermelles: -jo vaig per les blanques!, -jo per les vermelles!. El canvi va deixar la plaça sense font però en el seu lloc, l’estany i l’enrajolat seguien complint la funció social i de punt de trobada. Eren el nou epicentre de la ciutat.
Armari’90
A finals dels anys 90, es va dur a terme una nova reforma per adaptar la plaça als nous usos socials. La ciutat havia crescut, es multiplicaven les activitats populars i les celebracions de les colles de la ciutat feien petita l’antiga plaça. Era necessari la supressió de les barreres arquitectòniques i l’ordenació dels elements que van configurar la plaça com un únic espai per a ús de vianants tal i com la coneixem avui dia.
La transformació de l’antiga plaça en un espai diàfan va suposar l’eliminació del brollador i de l’estany, dels peixets de colors i de les ratlles blanques i vermelles. La nova plaça era un espai modern i com a tal necessitava un toc d’estil que va arribar de la mà de la primera escultura urbana a la nostra ciutat.
“L’armari del desig”, una escultura freda, sense encant, arraconada en un costat de la plaça juntament amb un petit bassal d’aigua. Des del començament la nova escultura que presidia la plaça de la ciutat va despertar poques simpaties.
Ninots’2009
Finals del 2009: ni font, ni estany, ni bassal d’aigua. Amb més detractors que admiradors arriba la substitució de l’armari per una nova escultura, què dic una, tres escultures pel preu d’una: “El cor dels arbres”. A la plaça de la Vila ja no hi ha res que recordi què un dia en el centre de la vila hi va haver una font.
Polèmica i nocturnitat
L’Ajuntament sense cap motiu aparent, sense cap necessitat decideix de la nit al dia substituir l’armari per tres ninots de bronze. De tots i totes és conegut el rebuig que ha generat durant els darrers anys l’escultura de l’armari que pocs trobaran a faltar, però i la nova escultura, arribarà al cor dels santfeliuencs i santfeliuenques?.
A la ciutat s’inicien processos participatius segons per a quins temes però segons per a què no es té en compte l’opinió de la ciutadania. El canvi d’escultures s’ha portat en silenci. Un tema controvertit en el que la ciutadania ha mostrat interès no és pot fer d’amagat quan la ciutat disposa de mecanismes de participació i consells territorials, on debatre propostes i escoltar les aportacions dels ciutadans i ciutadanes.
No crec que les noves escultures siguin adequades per a una espai públic tan transitat. La plaça no és el lloc per a escultures de disseny, potser en un altre indret, però no a la plaça de la Vila on sentiments, història i records es barregen i fan de Sant Feliu una ciutat que mira endavant però què vol conservà el seu passat.
Què voleu que us digui, potser sí que tinc una mica de nostàlgia de la plaça que jo vaig conèixer, però a mi m’agradava passejar-m’hi, seure tranquil sota dels grans plataners, escoltar el so de l’aigua. Aquella plaça tenia caliu.
amb l’opinió de tots i totes, fem +santfeliu
Sabies que:
l’antic brollador d’aigua de la plaça de la Vila era conegut popularment com “la palangana”.
HOLA jAUME, ESTIC TOTALMENT D'ACORD
ResponEliminaAMB TU AMB LO REFERENT A sANT fELIU I LA pLAÇA DE LA VILA LES FONTS,LES FLORS...I QUE DE MICA EN MICA HO PERDEM TOT TOTS ELS NOSTRES ARRELS
jO NO ESTAVA D'ACORD AMB L'ARMARI TOT I QUE L'OBRA NO ESTAVA BEN PRESENTADA, DONS DINS TENIA LLUMS I DE DALT BROLLAVA AIGUA.
però una vegada " encolomades" les escultures vaig seguir el treball del escultor i vaig descobrir una cosa senzilla ( Ell es un gran escultor reconegut arreu del mon
amb treballs molt valorats.
aleshores vaig entendre que el Sr, Plensa no en te cap culpa de que a la nostre Plaça no i tinguem cap font,
si mes no de un Consistori que en el seu moment va decidir ( com sempre sense contar per res el que volem els Santfeliuencs)prescindir de la ultima font.
Com tu soc nascuda a Sant Feliu
en el Va i Ve ben al mig
i tambe com tu he jugat molt a la Plaça i sobre tot ( estimo la meva Ciutat.)si tornes a entrar en el meu bloc et pregaria que miressis mes enrera veuràs amb alguns escrits meus i fotos, sobretot de las nostres tradicions.
per cert, hi ha el rumor molt estés a st feliu, de que l'antiga font desapareguda, se la va quedar l'antic alcalde en Baltasar, que en sabeu d'això?
ResponEliminaHola Juan,
ResponEliminaSincerament, hi ha rumors per a tots els gustos, però el que fem uns i altres és anar-los fent més grossos de mica en mica mentre els difonem. De veritat per molt que ho hagis sentit creus que algú pot endur-se l’antiga font (recorda les dimensions) a casa seva. A la meva t’asseguro que no hi cap. Bé, jo no et puc desmentir res però no jo no m’ho crec.