Un moment que pujo la persiana. Ja està. Com us deia, el que més assaboreix la gent que hi viu és aquell primer instant del matí, gairebé màgic, quan acabats de despertar, obren la persiana i de cop, una immensa claror brolla a totes les cases del barri. Quan em desperto i obro els ulls; veig davant meu els altius arbres amb les seves branques tremoloses pel vent, i escolto el cant dels ocells que ben, ben d’hora vénen a picotejar per la gespa dels jardins. Us puc ben dir que sóc el barri més tranquil de la ciutat.
I parlant d’ocells, em pots fer el favor d’avisar l’ajuntament perquè em treguin de sobre la plaga de coloms? Amb les seves cagarades m’embruten els carrers i els balcons. A més, són font de malalties i em preocupen molt els nens i les nenes que juguen a la plaça.
Les meves arrels són pageses. Doncs vaig néixer sobre unes terres cultivades amb la suor de molts santfeliuencs. L’endemà al meu naixement, van començar a arribar els primers veïns i veïnes, amb les il·lusions posades en la seva nova llar. La majoria eren parelles joves, algunes que per primera vegada tenien una casa pròpia i d’altres que ja portaven mainada. Sé, de bona tinta, que molts d’ells ja venien d’altres barris de la ciutat.
Si les meves virtuts són la tranquil·litat i la verdor dels meus jardins, us he de dir que vaig néixer amb una cicatriu. Qui em va donar forma no va pensar que pels dos carrers principals hi passarien centenars de camions i els sorolls no deixarien descansar a molts dels meus veïns. Per sort, ara les coses estan més tranquil·letes. Tu mateix ho pots comprovar en passejar pels caminets serpentejants entre els blocs de pisos, envoltat dels millors espais verds de la ciutat. Res, que no tinc àvia! Sóc el barri ideal per viure! Net, cuidat, tranquil…
La meva vida ha estat plàcida. A peu de Collserola, envoltat de natura, ja us podeu imaginar! Tan sols els primers anys, la cimentera em va causar greus molèsties i alguna que altra esbroncada amb algun polític, quina mala idea va tenir quan va decidir que es construiria un túnel. Sí, sí, un túnel. Sort que el moviment veïnal va aconseguir aturar el projecte.
La veritat és que no em puc queixar dels meus inquilins. Com a barri jove que sóc, la gent que hi viu ha crescut al barri, l’Adrià, la Mercè, el Pedro, en Miquel, la petita Carlota… La majoria van arribar joves i han tingut una bona fornada de nens i nenes que quan arriba el bon temps, canalla i famílies, s’apleguen a la plaça, convertida en el punt de trobada. I parlant de la plaça. Els meus pares li van posar el nom de Llibertat i perquè les noves generacions ho sàpiguen, una senzilla placa a l’entrada ret homenatge als defensors que van lluitar per la llibertat de la qual ara gaudim. La placa duu el nom dels santfeliuencs que van ser confinats al camp de concentració de Mauthausen. I si de símbols parlem, un detall més. Una centenària olivera ens diu que la Llibertat vol ser sinònim de Pau, i a una cantonada de la plaça ens vol recordar que el barri va plorar per la guerra de l’Irak, i per totes les guerres del món. La meva gent és solidària i va sortir als balcons per reclamar que s’acabés d’una vegada per totes aquella guerra, i per commemorar-ho van plantar l’olivera en senyal de l’anhelada Pau.
Els primers anys feia falta polir alguns detalls, sí home!, de les presses que us parlava abans. Gràcies a l’Associació de Veïns em van posar un lloc perquè els més menuts poguessin gronxar-se i jugar. Ah!, i pels no tan menuts, van demanar una pista per jugar a jocs de pilota, amb cistelles de bàsquet i porteries. I més tard vindria el pipi-can i les queixes perquè l’ajuntament acabés el Roserar, ara joia de Sant Feliu, però que va costar que s’obrís al públic.
Perquè si d’alguna cosa em puc sentir orgullós, és del meu Roserar. El Roserar de Dot i de Camprubí, acull en els seus jardins les roses dels nostres roseristes il·lustres, i és un espai dedicat al símbol i identitat de la nostra ciutat. Als matins el miro i el veig trist, sabeu per què? Em pregunto perquè no hi ve més gent a visitar-lo. Hauríeu de saber com pot ser de meravellós llegir un llibre envoltat de les olors de les millors roses del món. Pregunteu als Amics de les Roses, ells us podran dir el nom i l’origen de cada rosa de cada racó. I a les escoles, els hi podeu dir que el Roserar plora perquè els nens no vénen a visitar-lo.
Tothom em té per un barri tranquil on es respira, a més d’aire pur, molta pau. La gent que ha vingut al meu bressol ho ha fet buscant un lloc per viure-hi fora del tràfec i del soroll. A més de tranquil, sóc un barri verd, encara que per paradoxes de la vida, molts dels que viuen aquí pugen i baixen en cotxe.
Durant el dia gairebé tothom marxa. Els que poden a treballar, perquè la crisi també va fer molt de mal a les famílies del barri, i els nens i els joves a estudiar per fer-se personetes amb futur, però a les nits tots tornen a la llar. Els caps de setmana fugen com pardals i em quedo tranquil·let i relaxat.
Vaig néixer amb carències, potser degut a la poca gent que hi viu, diuen que no són prou veïns per atreure el petit comerç. Tan sols un parell de bars i un forn de pa, amenitzen la vida al barri.
Si em pregunteu què demano per quan sigui gran? Em faria molta il·lusió tenir més transport públic per facilitar una mica la vida dels veïns i veïnes, unes aules perquè els joves estudiants puguin gaudir d’un espai per trobar-se i estudiar, i ja posats que se’n recordin de mi i facin activitats a la plaça; en què penso? Home! Doncs potser un mercat de tant en tant, un dia de teatre a l’aire lliure o cinema a la fresca…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No te'n estiguis de dir la teva
Aquest és un espai obert on pots dir la teva, jo ja ho he fet. La teva opinió pot aportar aclariments i diferents punts de vista del què aquí es publica. Les millors aportacions sempre són les constructives, però totes són respectables.
Juntament amb el teu comentari afegeix el teu nom. Si vols seguir els articles publicats, pots subscriure't al bloc o contactar amb mi per rebre informació del que aquí es publiqui.
No tens cap Compte de Google? Inscriu-te aquí.
Amb aquest procés es crearà un compte de Google. Pots donar-te d'alta utilitzant el teu compte de correu electrònic.
ADVERTÈNCIA: Els comentaris que no siguin respectuosos amb les persones i valors, com la tolerància, no es publicaran. En queden exclosos els comentaris amb propostes violentes, discriminatoris tant de sexe com de raça, o qualsevol comentari que no respecti la legalitat vigent. Els comentaris anònims no es publicaran.